Seré breu. Sóc ensenyant i acostumo a referir-me a qüestions relacionades amb el meu ofici. Sí: "ofici". Perquè considero un ofici dedicar-se a una feina com la d'intentar ensenyar, humilment, però amb fonaments i professionalitat, matèries diverses a futurs ciutadans; una feina on mai no ets a cap de carrer, on es pren contínuament el pols a la realitat i on sense vocació no hi ha manera de sobreviure. Fixeu-vos que parlo d'ensenyar, i no d'educar. Qui em coneix sap prou bé que no m'agrada que es confonguin els termes: òbviament, els ensenyants també eduquem, només faltaria! Però aquesta responsabilitat no la podem assumir en exclusiva; és feina de les famílies entomar-la.
Però avui és com a mare que m'indigno! Més enllà de les condicions en què els del meu gremi haurem d'anar-nos acostumant a treballar d'ara endavant per obra de les retallades, canvis de paradigma i fulls de ruta diversos, em preocupa l'ensenyament públic que oferirem als nostres fills. Em preocupa que perdem de cop els guanys de tants anys; que els nostres fills no puguin tenir realment igualtat d'oportunitats gràcies a una educació digna i amb recursos per atendre la diversitat, sigui del tipus que sigui. Em preocupa que els nostres fills s'hagin de "socialitzar" -Wert dixit- en aules massificades amb professors desencantats. Em preocupa que en lloc de formar alumnes, les escoles i instituts acabin, més que mai, guardant aprenents frustrats perquè no facin nosa a certes famílies ni a la societat i no engruixin les estadístiques d'aturats. I em preocupa que la ignorància acabi portant una societat manipulable a una terra de ningú on només els que tinguin més -i no sempre els més vàlids- puguin triar el camí i fer-se un lloc.
Em preocupa la privatització, encoberta o declarada, de serveis bàsics. I que els meus fills -i els de tants altres- n'acabin patint les conseqüències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada