18 de febrer del 2011

Premonicions?

No m'he trastocat ni pateixo cap mena de febrada blocaire; tampoc no sóc "hiperactiva" ni m'he descuidat de prendre la medicació pertinent. Aquesta vegada el text que us presento és vell, de l'any passat, però estranyament premonitori... La successió de fenòmens que estem vivint m'hi ha fet pensar i he constatat que el que hi deia té total vigència. Per això m'hi reitero. Aquí el teniu: http://vilasafont.blogspot.com/2010/05/qui-ha-de-fer-els-deures-article.html
I que vagi de gust! (o no...)

16 de febrer del 2011

Prendre partit (i II)

Fa pocs dies apuntava algunes de les raons que m’han dut a sortir de l’armari, en el benentès que parlo sempre d’una sortida de l’armari en termes més aviat polítics. Bé, per ser més modesta, de política municipal... Parlava, sense precisar gaire, de condicionants “hereditaris” i d’un tarannà més aviat inquiet i curiós que, si bé no m’han fet ser mai la primera a l’hora d’encapçalar movilitzacions, tampoc no m’han permès desentendre-me’n massa. El pas que he fet ara, però, és diferent. Alguns, segur, no l’hauran acabat d’assumir o, si més no, no hauran acabat d’entendre el perquè de la direcció concreta que he pres. No crec que ningú tingués cap dubte del meu posicionament progressista: sóc d’esquerres, republicana i, a més, catalana i, com em “retreuen” simpàticament alguns amics més moderats, “sobiranista”! Bé, de fet, jo diria més: sóc més que raonablement independentista. És incompatible això amb donar suport a una llista que es presenta sota l’empara d’unes sigles com PSC? Potser sí, en termes generals. Però en l’àmbit municipal sempre he cregut més en les persones que no en les sigles. Els grans debats polítics, no ens enganyem, no tenen lloc als ajuntaments. Però, en canvi, és aquí on ens juguem tenir una ciutat a la nostra mida o no; construir projectes de vida, o fer volar coloms; viure de cara a la societat real, o parlar només d’estadístiques i quimeres. Mireu: per administrar casa meva, jo no em refio del president de l’associació de veïns o del director del banc. Per administrar la nostra ciutat, hem de començar per conèixer-la i treballar des d’aquí i per a aquí. I tot l’ajut que pugui venir de fora serà benvingut. Qui em mou o em desmotiva, qui m’inspira confiança o me la fa perdre són les persones. I això és el que em mou a donar suport a un grup de persones amb qui comparteixo inquietuds, obertura de mires i arrelament a la ciutat. Alguns són companys generacionals meus. Pares i mares de família amb fills escolartitzats aquí i amb un projecte de vida lligat a la ciutat. Gent de tarannà tolerant i dialogant i amb idees coherents. Gent que no té com a meta viure de la política perquè ja tenen un estatus professional consolidat i només aspira a treballar per a la ciutat. Gent que sap compartir, treballar en grup, il·lusionar-se... i posar-se en el paper que toca en cada moment. Massa happy flower tot plegat? Potser sí, però vist com ens menen el vaixell uns i altres i els canvis de mobles de les altres cases, jo em reafirmo en la decisió presa!

15 de febrer del 2011

Portes obertes (Article publicat al setmanari Empordà el 15/02/11)

Portes obertes. Durant unes hores, els centres s’ofereixen com un aparador: obrim portes, expliquem projectes, acollim ulls benevolents o inquisidors... Per a les famílies que es troben a l’inici del procés d’inscripció dels fills a les escoles i instituts són un primer pas ple de dubtes, il·lusions, nervis i esperances. M’agradaria tenir la certesa que totes aquestes famílies són prou conscients de la importància de l’educació i del paper fonamental que elles hi tenen. I que totes les administracions que ens governen comparteixen aquesta mateixa convicció, començant per la més propera, la local. No és només legítim i recomanable, sinó indispensable, que l’administració ofereixi tots els recursos possibles perquè l’ensenyament arribi a tothom i sigui, com li pertoca, un element de socialització, de cohesió i de desenvolupament generador d’oportunitats per a tots aquells que estiguin disposats a aprofitar-les. Demanar que a la ciutat el diàleg i la col·laboració en l'àmbit educatiu siguin una prioritat no és un caprici: és una necessitat imperiosa per posar els fonaments de la convivència i el progrés.
Molts vivim convençuts de la paradoxa que representa el fet de teoritzar sobre la pedagogia: la pedagogia s’aprèn de veritat amb la pràctica. Igual, justament, que la diversitat o la convivència... Salvador Cardús parlava ja fa uns anys del desconcert que els canvis produeixen en l’educació. Però allò que molts veuen com una amenaça és, justament, una de les oportunitats que ens ofereix l'ensenyament públic: ens mostra la societat tal com és, amb totes les seves mancances i riqueses, contradiccions i certeses... I s’hi posa de cara, convençut que les actituds no s’expliquen, sinó que es practiquen. I que la pràctica genera models, i els models, novament, actituds... Des d’un plantejament progressista s’han de saber potenciar les oportunitats que tenim, en un context prou complex, començant per la ciutat, per casa.

14 de febrer del 2011

Prendre partit (I)

A hores d’ara és prou manifest que he decidit prendre partit. Un fet que, més enllà de la trascendència que pugui tenir a títol individual, no ens enganyem, és una mera anècdota. Amb tot, una decisió com aquesta no neix ni d’un estirabot inconscient, ni d’una estratègia maquinada per posar-me a cap aparador -que cap falta em fa!-. És innegable que hi ha hagut un procés al darrere, una reflexió gens improvisada, un camí ple de revolts...
Sé que és un exercici innecessari, però em ve de gust exposar les raons que m’han dut a fer aquest pas. Per a aquells que em coneixen de temps, no és cap novetat constatar que no sóc el que en podríem dir una ciutadana “desafecta” ni una espectadora del tot passiva. A pesar de la meva soferta mare -que de ben segur s’hauria estimat més que no fos tan inquieta-, d’una manera o altra sempre he “militat” en diferents fronts; m’agrada debatre, opinar, escoltar... Diuen que ho he heretat del pare. Tant és si és per herència o per contaminació del medi: el cas és que sóc així.
En aquest sentit, no crec que hagi sorprès ningú la meva implicació en un projecte vinculat a la ciutat. Tampoc els pocs o molts seguidors d’aquest bloc, que des de fa una colla de mesos han pogut descobrir que no sóc un “subjecte pacient” del que passa al meu entorn, laboral o vital, no es deuen haver sorprès. Potser sí, però, que a més d’un l’ha inquietat la direcció que he pres a l’hora de prendre partit. Poc a poc us n’aniré desgranant motius i circumstàncies, si em voleu acompanyar en aquestes reflexions...

4 de febrer del 2011

Adéu treball de recerca...

Amb prou feines ens queda esma per a respirar... Setmanes seguides d'ajudar els nostres estudiants de batxillerat a acabar de "parir" el reconsagrat treball de recerca es noten -i no poc!- en els nostres ànims, en el nostre intel·lecte i, com no!, en el nostre físic, més pàl·lid i ullerós que de costum. Però ens n'hem sortit prou bé. Si més no, molts hem superat la prova. I, encara que no estiguem encara a punt per a tornar-hi, ens comencem a fer la idea que aviat ens arribaran més aprenents desorientats -o no- proposant-nos projectes inabastables, quimeres o, simplement, propostes de treball de "retallar i enganxar"...  I haurem d'abordar-los com si no hagués passat res. Probablement no aconseguim formar en els enrevessats camins de la recerca científica els nostres joves aspirants a universitaris, però molts d'ells acaben aprenent, potser un pèl massa tard, que la feina ben feta no es fa en quatre dies, i que saber escoltar els consells té premi.
Els professors del meu àmbit, l'humanístic, hem tingut oportunitat un any més de descobrir que l'aprenentatge i l'aplicació del mètode de treball de recerca és molt sovint més fàcil per als estudiants de ciències. Cert o no, és una sensació que constatem per al nostre desesper:  els de "lletres" -si se'm permet usar aquesta etiqueta desfasada i enganyosa- tendeixen massa a la divagació i a no tocar de peus a terra, a voler abordar quimeres, a oblidar les regles... Però també té la seva gràcia, no?

Mentrestant, esperem que la propera tongada d'estudiants sigui més responsable i previsora, i no menys agraïda. En qualsevol cas, els acompanyarem en la seva recerca de coneixements i ens n'encomanarem una mica perquè sempre hi ha lloc per a descobrir coses i il·lusionar-s'hi.