Prendre partit (I)

A hores d’ara és prou manifest que he decidit prendre partit. Un fet que, més enllà de la trascendència que pugui tenir a títol individual, no ens enganyem, és una mera anècdota. Amb tot, una decisió com aquesta no neix ni d’un estirabot inconscient, ni d’una estratègia maquinada per posar-me a cap aparador -que cap falta em fa!-. És innegable que hi ha hagut un procés al darrere, una reflexió gens improvisada, un camí ple de revolts...
Sé que és un exercici innecessari, però em ve de gust exposar les raons que m’han dut a fer aquest pas. Per a aquells que em coneixen de temps, no és cap novetat constatar que no sóc el que en podríem dir una ciutadana “desafecta” ni una espectadora del tot passiva. A pesar de la meva soferta mare -que de ben segur s’hauria estimat més que no fos tan inquieta-, d’una manera o altra sempre he “militat” en diferents fronts; m’agrada debatre, opinar, escoltar... Diuen que ho he heretat del pare. Tant és si és per herència o per contaminació del medi: el cas és que sóc així.

En aquest sentit, no crec que hagi sorprès ningú la meva implicació en un projecte vinculat a la ciutat. Tampoc els pocs o molts seguidors d’aquest bloc, que des de fa una colla de mesos han pogut descobrir que no sóc un “subjecte pacient” del que passa al meu entorn, laboral o vital, no es deuen haver sorprès. Potser sí, però, que a més d’un l’ha inquietat la direcció que he pres a l’hora de prendre partit. Poc a poc us n’aniré desgranant motius i circumstàncies, si em voleu acompanyar en aquestes reflexions...