Portes obertes. Durant unes hores, els centres s’ofereixen com un aparador: obrim portes, expliquem projectes, acollim ulls benevolents o inquisidors... Per a les famílies que es troben a l’inici del procés d’inscripció dels fills a les escoles i instituts són un primer pas ple de dubtes, il·lusions, nervis i esperances. M’agradaria tenir la certesa que totes aquestes famílies són prou conscients de la importància de l’educació i del paper fonamental que elles hi tenen. I que totes les administracions que ens governen comparteixen aquesta mateixa convicció, començant per la més propera, la local. No és només legítim i recomanable, sinó indispensable, que l’administració ofereixi tots els recursos possibles perquè l’ensenyament arribi a tothom i sigui, com li pertoca, un element de socialització, de cohesió i de desenvolupament generador d’oportunitats per a tots aquells que estiguin disposats a aprofitar-les. Demanar que a la ciutat el diàleg i la col·laboració en l'àmbit educatiu siguin una prioritat no és un caprici: és una necessitat imperiosa per posar els fonaments de la convivència i el progrés.
Molts vivim convençuts de la paradoxa que representa el fet de teoritzar sobre la pedagogia: la pedagogia s’aprèn de veritat amb la pràctica. Igual, justament, que la diversitat o la convivència... Salvador Cardús parlava ja fa uns anys del desconcert que els canvis produeixen en l’educació. Però allò que molts veuen com una amenaça és, justament, una de les oportunitats que ens ofereix l'ensenyament públic: ens mostra la societat tal com és, amb totes les seves mancances i riqueses, contradiccions i certeses... I s’hi posa de cara, convençut que les actituds no s’expliquen, sinó que es practiquen. I que la pràctica genera models, i els models, novament, actituds... Des d’un plantejament progressista s’han de saber potenciar les oportunitats que tenim, en un context prou complex, començant per la ciutat, per casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada