16 de febrer de 2011

Prendre partit (i II)

Fa pocs dies apuntava algunes de les raons que m’han dut a sortir de l’armari, en el benentès que parlo sempre d’una sortida de l’armari en termes més aviat polítics. Bé, per ser més modesta, de política municipal... Parlava, sense precisar gaire, de condicionants “hereditaris” i d’un tarannà més aviat inquiet i curiós que, si bé no m’han fet ser mai la primera a l’hora d’encapçalar movilitzacions, tampoc no m’han permès desentendre-me’n massa. El pas que he fet ara, però, és diferent. Alguns, segur, no l’hauran acabat d’assumir o, si més no, no hauran acabat d’entendre el perquè de la direcció concreta que he pres. No crec que ningú tingués cap dubte del meu posicionament progressista: sóc d’esquerres, republicana i, a més, catalana i, com em “retreuen” simpàticament alguns amics més moderats, “sobiranista”! Bé, de fet, jo diria més: sóc més que raonablement independentista. És incompatible això amb donar suport a una llista que es presenta sota l’empara d’unes sigles com PSC? Potser sí, en termes generals. Però en l’àmbit municipal sempre he cregut més en les persones que no en les sigles. Els grans debats polítics, no ens enganyem, no tenen lloc als ajuntaments. Però, en canvi, és aquí on ens juguem tenir una ciutat a la nostra mida o no; construir projectes de vida, o fer volar coloms; viure de cara a la societat real, o parlar només d’estadístiques i quimeres. Mireu: per administrar casa meva, jo no em refio del president de l’associació de veïns o del director del banc. Per administrar la nostra ciutat, hem de començar per conèixer-la i treballar des d’aquí i per a aquí. I tot l’ajut que pugui venir de fora serà benvingut. Qui em mou o em desmotiva, qui m’inspira confiança o me la fa perdre són les persones. I això és el que em mou a donar suport a un grup de persones amb qui comparteixo inquietuds, obertura de mires i arrelament a la ciutat. Alguns són companys generacionals meus. Pares i mares de família amb fills escolartitzats aquí i amb un projecte de vida lligat a la ciutat. Gent de tarannà tolerant i dialogant i amb idees coherents. Gent que no té com a meta viure de la política perquè ja tenen un estatus professional consolidat i només aspira a treballar per a la ciutat. Gent que sap compartir, treballar en grup, il·lusionar-se... i posar-se en el paper que toca en cada moment. Massa happy flower tot plegat? Potser sí, però vist com ens menen el vaixell uns i altres i els canvis de mobles de les altres cases, jo em reafirmo en la decisió presa!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?