24 de setembre del 2010

Senyores que esperen el bus lleugeres de roba... (Article publicat a Hora Nova 24/09/10)

Bla, bla, bla...
M’agrada parlar (tant o més que escoltar) i sóc una gran aficionada a les sobretaules de cafè i tertúlia, quan el temps -sempre escàs- m’ho permet. Entenc, doncs, i comparteixo, que les persones hem de ser lliures d’expressar-nos, sempre que es compleixin uns mínims pel que fa a les maneres i a l’educació. També val la pena abstenir-nos de parlar si realment no tenim res a dir. Fixeu-vos que no parlo de cultura ni d’instrucció, sinó, simplement i justament, d’educació. No m’hi poso per poc, ho sé. Però he de reconèixer que a vegades se’m fa intolerable escoltar les barrabassades de certs personatges i/o personalitats als mitjans de comunicació... En certs casos (i no em malinterpreteu!) s’enyora la censura o la sempre més recomanable autocensura. Dic això perquè fa pocs dies casualment vaig escoltar un futbolista a la tv que es queixava de l’escàs suport rebut del seu club quan se’l va acusar de protagonitzar una jugada violenta. L’argument principal que esgrimia per reclamar més “protecció” dels seus “superiors” era que ell quan la seva filla es baralla sempre li dóna la raó, encara que no la tingui! Sí senyor!” Magnífica manera d’educar... El mal és que molts joves s’escolten (i es creuen) molt les bertranades de personatges com aquest o de famosos de pa sucat amb oli, per més que el sentit comú no hi tingui cabuda. És clar que no són menys preocupants les atzagaiades d’alguns polítics, tant pel que fa al fons, com pel que respecta a la forma. I no únicament les dels poc dotats per a l’oratòria i la retòrica... Més em trasbalsen els discursos bensonants i enfaristolats d’alguns que només ens regalen l'oïda i, amb una mica de sort, l'ego.*Per més que diguin allò que a la majoria agrada d’escoltar i se sàpiguen adaptar amb una celeritat digna d’estudi als gustos canviants de la plebs o a la moda del dia. No em voldria oblidar tampoc del llenguatge “políticament correcte” que ho acaba emmascarant tot i que sovint ens distreu d'allò que realment importa. Molts s'han especialitzat, potser sense ni tan sols saber-ho, en aquest subtil art de parlar molt per no dir res: amb quatre formulismes i un nombre indeterminat de tòpics, llocs comuns i banalitats diverses basteixen discursos ensopits i buits. De tota manera, aquesta manca tan palesa d'aptitud per saber o voler (qui sap!) dir les coses pel seu nom no és exclusiva de l'estament polític: crec que avui dia és un mal ja gairebé endèmic de la societat. El llenguatge és cada vegada més pobre, més buit, més imprecís... i es troba a faltar gent que tingui el valor de dir les coses pel seu nom, però amb fermesa, amb estil i, sobretot, amb contingut! No només allò que alguns volen sentir... En aquest context, cal recordar al xèrif que parlar de prohibir la prostitució és poc més que demagògia en el context actual. Malhauradament, problemes com aquest no es resolen a cop de decret. Quina tasca més àrdua pretendre eradicar l’oferta, quan la demanda existeix i les condicions socioeconòmiques del moment li donen peixet sense parar. Em fa l’efecte que és com intentar començar la casa per la teulada o com voler posar portes al camp. Em temo molt que hauré de continuar posant cara de circumstàncies mentre explico al meus fills que aquelles senyores lleugeres de roba que hi ha a la vora de la carretera només esperen el bus. Un bus, però, que no els acaba d’arribar mai... Ah! i quan arribi l’hora (o m’insisteixin massa) ja els explicaré què hi fan aquelles senyores allà... A veure si ells sí que són capaços d’entendre-ho!

M. Àngels Vila Safont
Professora de secundària

14 de setembre del 2010

Els gustos s'eduquen... des de ben petits!

Hi havia una vegada... (Article publicat a Hora Nova el 10 de setembre de 2010)

Avui, tota il·lusionada, m’havia proposat d’escriure un conte ensucrat i amb final feliç. Per què no? Nou curs, noves perspectives i nous reptes. I una mica d’optimisme per ajudar a carregar les piles i agafar arrencada malgrat els entrebancs. No he tardat gens, però, a replantejar-me l’argument i a canviar les fades bones pels llops despietats, que al cap i a la fi, ara i sempre han regnat (amb sort desigual, val a dir) en els contes de la infància. I que són, mal que ens pesi, el reclam més potent d’aquelles faules que els nostres fills no es cansen de demanar nit rere nit per poder agafar el son (!). És clar que aquests personatges deixen de tenir gràcia quan surten dels contes.
Nosaltres, que ja hem crescut, sabem que, com deia el poema de J. A. Goytisolo, els llops bons i els pirates honrats només existeixen en els somnis dolços. Sempre que no ens els destorbin els detalls que ens compliquen la vida quotidiana (i que a casa nostra abunden!). Podríem preguntar-ho, si voleu, als ciutadans i ciutadanes soferts que pateixen les ganes de gresca nocturna de desaprensius que creuen viure al far west. O a tots els que, de prop o de lluny patim, hem patit o patirem el clima d’insegurat creixent que des de fa temps és ja molt més que una simple sensació. No es tracta de fer demagògia usant arguments alarmistes: malhauradament, a Figueres no són pocs els que tenen el son alterat per aquesta mena de “detalls”. I que lluny de veure-hi solució, s’alarmen quan constaten que els que haurien de vetllar per la seguretat ciutadana poc hi poden fer: o no arriben, o arriben tard... Calen més efectius a la guàrdia urbana, més mossos i més sentit comú per totes bandes. O és més efectiu que la ciutat gasti el que no té en escultures i en tornar a aixecar carrers ja refets? Mentrestant continua havent-hi voreres intransitables per culpa de les estretors provocades per pals de la llum i entrebancs diversos. I no parlo de carrers secundaris. Això continua passant encara davant de centres educatius de la nostra ciutat. On són les prioritats? On és la visió de ciutat?

Ensucrat, i ben enfarfegós, és el conte que ens volen fer empassar... Alguns, però, ens hem fet adults i, sense perdre gens ni mica la capacitat d’il·lusionar-nos, hem après la lliçó: ja sabem veure les orelles al llop i que de granotes que es transformen en prínceps encantadors no n’hi ha! Quan es tracta de parlar dels problemes i resoldre’ls, s’agraeix deixar la retòrica de banda i optar per dir les coses pel seu nom.