M’agrada parlar (tant o més que escoltar) i sóc una gran aficionada a les sobretaules de cafè i tertúlia, quan el temps -sempre escàs- m’ho permet. Entenc, doncs, i comparteixo, que les persones hem de ser lliures d’expressar-nos, sempre que es compleixin uns mínims pel que fa a les maneres i a l’educació. També val la pena abstenir-nos de parlar si realment no tenim res a dir. Fixeu-vos que no parlo de cultura ni d’instrucció, sinó, simplement i justament, d’educació. No m’hi poso per poc, ho sé. Però he de reconèixer que a vegades se’m fa intolerable escoltar les barrabassades de certs personatges i/o personalitats als mitjans de comunicació... En certs casos (i no em malinterpreteu!) s’enyora la censura o la sempre més recomanable autocensura. Dic això perquè fa pocs dies casualment vaig escoltar un futbolista a la tv que es queixava de l’escàs suport rebut del seu club quan se’l va acusar de protagonitzar una jugada violenta. L’argument principal que esgrimia per reclamar més “protecció” dels seus “superiors” era que ell quan la seva filla es baralla sempre li dóna la raó, encara que no la tingui! Sí senyor!” Magnífica manera d’educar... El mal és que molts joves s’escolten (i es creuen) molt les bertranades de personatges com aquest o de famosos de pa sucat amb oli, per més que el sentit comú no hi tingui cabuda. És clar que no són menys preocupants les atzagaiades d’alguns polítics, tant pel que fa al fons, com pel que respecta a la forma. I no únicament les dels poc dotats per a l’oratòria i la retòrica... Més em trasbalsen els discursos bensonants i enfaristolats d’alguns que només ens regalen l'oïda i, amb una mica de sort, l'ego.*Per més que diguin allò que a la majoria agrada d’escoltar i se sàpiguen adaptar amb una celeritat digna d’estudi als gustos canviants de la plebs o a la moda del dia. No em voldria oblidar tampoc del llenguatge “políticament correcte” que ho acaba emmascarant tot i que sovint ens distreu d'allò que realment importa. Molts s'han especialitzat, potser sense ni tan sols saber-ho, en aquest subtil art de parlar molt per no dir res: amb quatre formulismes i un nombre indeterminat de tòpics, llocs comuns i banalitats diverses basteixen discursos ensopits i buits. De tota manera, aquesta manca tan palesa d'aptitud per saber o voler (qui sap!) dir les coses pel seu nom no és exclusiva de l'estament polític: crec que avui dia és un mal ja gairebé endèmic de la societat. El llenguatge és cada vegada més pobre, més buit, més imprecís... i es troba a faltar gent que tingui el valor de dir les coses pel seu nom, però amb fermesa, amb estil i, sobretot, amb contingut! No només allò que alguns volen sentir... En aquest context, cal recordar al xèrif que parlar de prohibir la prostitució és poc més que demagògia en el context actual. Malhauradament, problemes com aquest no es resolen a cop de decret. Quina tasca més àrdua pretendre eradicar l’oferta, quan la demanda existeix i les condicions socioeconòmiques del moment li donen peixet sense parar. Em fa l’efecte que és com intentar començar la casa per la teulada o com voler posar portes al camp. Em temo molt que hauré de continuar posant cara de circumstàncies mentre explico al meus fills que aquelles senyores lleugeres de roba que hi ha a la vora de la carretera només esperen el bus. Un bus, però, que no els acaba d’arribar mai... Ah! i quan arribi l’hora (o m’insisteixin massa) ja els explicaré què hi fan aquelles senyores allà... A veure si ells sí que són capaços d’entendre-ho!
M. Àngels Vila Safont
Professora de secundària
1 comentari:
Àngels, jo ja els hi explicat als meus fills que hi fan aquestes senyores. Mal que ens pesi (bé, a alguns gens) hi son i trobo que evitant la veritat no guanyem res. No hem d'utilitzar un llenguatge sòrdid o ser molt explícits, però crec que convé que els nens comencin ben aviat a assimilar el que els envolta i, sobretot, aprendre a no fer prejudicis. Aquestes dones no crec que hi siguin de bon grat allà tot el dia, així que estaria bé que de tant en tant, algú les vegi com persones en unes circumstàncies determinades que desconeixem. Que ens agradi o no, això és un altre tema, però qualsevol moment és bo per intentar que els nostres fills adquireixin més humanitat i empatia. Això sí, sempre amb coherència i educació.
Maria Sánchez
Publica un comentari a l'entrada