Avui, tota il·lusionada, m’havia proposat d’escriure un conte ensucrat i amb final feliç. Per què no? Nou curs, noves perspectives i nous reptes. I una mica d’optimisme per ajudar a carregar les piles i agafar arrencada malgrat els entrebancs. No he tardat gens, però, a replantejar-me l’argument i a canviar les fades bones pels llops despietats, que al cap i a la fi, ara i sempre han regnat (amb sort desigual, val a dir) en els contes de la infància. I que són, mal que ens pesi, el reclam més potent d’aquelles faules que els nostres fills no es cansen de demanar nit rere nit per poder agafar el son (!). És clar que aquests personatges deixen de tenir gràcia quan surten dels contes.
Nosaltres, que ja hem crescut, sabem que, com deia el poema de J. A. Goytisolo, els llops bons i els pirates honrats només existeixen en els somnis dolços. Sempre que no ens els destorbin els detalls que ens compliquen la vida quotidiana (i que a casa nostra abunden!). Podríem preguntar-ho, si voleu, als ciutadans i ciutadanes soferts que pateixen les ganes de gresca nocturna de desaprensius que creuen viure al far west. O a tots els que, de prop o de lluny patim, hem patit o patirem el clima d’insegurat creixent que des de fa temps és ja molt més que una simple sensació. No es tracta de fer demagògia usant arguments alarmistes: malhauradament, a Figueres no són pocs els que tenen el son alterat per aquesta mena de “detalls”. I que lluny de veure-hi solució, s’alarmen quan constaten que els que haurien de vetllar per la seguretat ciutadana poc hi poden fer: o no arriben, o arriben tard... Calen més efectius a la guàrdia urbana, més mossos i més sentit comú per totes bandes. O és més efectiu que la ciutat gasti el que no té en escultures i en tornar a aixecar carrers ja refets? Mentrestant continua havent-hi voreres intransitables per culpa de les estretors provocades per pals de la llum i entrebancs diversos. I no parlo de carrers secundaris. Això continua passant encara davant de centres educatius de la nostra ciutat. On són les prioritats? On és la visió de ciutat?
Ensucrat, i ben enfarfegós, és el conte que ens volen fer empassar... Alguns, però, ens hem fet adults i, sense perdre gens ni mica la capacitat d’il·lusionar-nos, hem après la lliçó: ja sabem veure les orelles al llop i que de granotes que es transformen en prínceps encantadors no n’hi ha! Quan es tracta de parlar dels problemes i resoldre’ls, s’agraeix deixar la retòrica de banda i optar per dir les coses pel seu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada