LA FADA (I)
Ulls clucs, enllà del teu jo derrotat,
ella ja caminava de puntetes
per l’abisme dels somnis esmicolats
desdibuixats en les negres nits lentes
d’un dolor estèril autoimposat.
Sorrut davant les finestres obertes,
ella maldava per dur-te la veu...
Ignoraves que hi era, a l’espera,
delerosa de poder-te fer seu.
I encara et resignaves a perdre’t,
repetint d’esma lletanies breus.
Fins que un dia et va fer badar els ulls
una ventada insolent d’aire fresc.
i se’t va fer present ella, de besllum.
I ara saps que ets viu... i que desitges.
