2 d’abril de 2012

"Jo hi sóc si tu vols ser-hi"

“Jo hi sóc si tu vols ser-hi”... Així diu el títol d’una cançó del meu admirat Lluís Llach. Un text que parla d’il·lusió i d’esperança, de projectes, de compartir, d’anar endavant i de conviure... Gran!
Fa una estona me n’ha vingut al cap, insistent, la melodia. I com aquell qui no vol la cosa, insolent, ha envaït l’espai de les meves reflexions i s’hi ha fet lloc, sí o sí. Podia haver estat un petit cataclisme: pensava en els meus alumnes. Però, un professor també pot tenir esperança quan pensa en la feina! O algú ho dubta? Amb el cor a la mà puc dir que sort n’hi ha del munt de petits i grans detalls que cada dia amaneixen la nostra feina amb espurnes d’optimisme i, malgrat tot, li donen sentit,
Dies enrere piulava al twitter que ser ensenyant dóna l'oportunitat d'aprendre cada dia de la realitat i la responsabilitat (immensa) de transmetre valors i coneixements, malgrat tot. Un conegut em remarcava la importància d’aquest “malgrat tot”. Cabdal, diria jo. Com també ho és el fet d’entendre que aprendre implica obrir als ulls a la realitat i manllevar-ne tots els matisos: observar-ne les arestes i salvar-ne els esculls. Aprendre no és un verb que es conjugui només en positiu. I això ho hem de tenir present tant els ensenyants com els pares i la resta d’agents educadors... i ho hem de saber fer entendre també als aprenents. La vida no és un camí planer: hi ha dolor, hi ha frustracions i hi ha, indefugiblement, esforç i sacrifici. Però també hi ha il·lusions, recompenses i guanys , sovint intangibles, que ens acompanyen sempre i ens fan anar endavant.
En la tasca docent hem de tenir sempre presents les circumstàncies dels nostres alumnes, però ser prou ferms perquè aquestes circumstàncies no ens arrosseguin. Aviat es diu! Ja sabem que el moment actual no és fàcil, i en la nostra feina tampoc no ens escapem de les dificultats. De vegades no és fàcil prendre distància i fer el cor fort. Sovint toca respirar fondo, treure pit i acceptar que només som humans.
Això és justament el que intento fer entendre cada dia als meus fills i als meus alumnes. Per sort, n’hi ha molts que ho entenen de seguida! D’altres necessiten saber que no som l’enemic. En alguns casos calen minuts de negociació, altres requereixen tot un curs de convivència i els més durs només ens concedeixen l’amnistia anys després d’haver passat per l’institut. En els pitjors dels casos podem estar contents que ens concedeixin el benefici del dubte...
Per això, en dies com avui, rebre el confort de les paraules amables d’una mare agraïda em reconcilia més que mai amb el meu ofici. Ja veieu que és fàcil: n’hi ha prou amb ser persones i amb saber-se acompanyat! Gràcies!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?