23 de maig de 2019

El candidat

Fa un parell de mesos, el candidat de la llista de la qual formo part amb vista a les eleccions locals de diumenge va fer un acte de presentació a La Cate. I em va convidar a dir-hi unes paraules, una tasca gens fàcil de fer si qui t'ha precedit són grans oradors com l'exalcalde i exconseller Quim Nadal i el diputat Marc Lamuà... Però no vaig dubtar a dir-li que sí. Perquè hi crec.
Aquí sota, hi podeu llegir, si fa no fa, el meu discurs del 14 de març. I potser hi trobareu les raons per votar-lo.
"Bon vespre a tots i a totes.
Per què sóc avui aquí? Què us he vingut a dir sobre en Pere que no sapigueu? Probablement res de nou que no intuïu o conegueu ja aquells que l’heu tractat en algun moment de la vostra vida...
Com que es tracta d’anar al gra, no avorrir l’auditori i posar una mica d’ordre a tot plegat us avanço que he triat 3 moments a destacar per explicar-vos la meva relació amb en Pere:  3 moments que em poden ajudar a explicar-vos com és.
Primer moment:  l’origen de la nostra amistat. Si sóc aquí és perquè ens coneixem des de fa molts anys (no diré quants: calculeu...) de l’època en què vam compartir aules i experiències a l’institut de dalt, el Deulofeu. De llavors només us diré que ja era un noi amb personalitat que un cop va encarrilar el que volia ser, s’hi va tirar de cap i tenint clar que a la vida ningú no et regala res. Esforç, treball i voluntat l’han acompanyat sempre per anar assolint els reptes que li ha anat posant la vida a davant o els que s’ha anat plantejant. Els entrebancs ajuden a madurar i créixer, oi, Pere? D’aquí l’autoconfiança que sovint li envejo.… Segueixo.
El segon moment en aquest camí el marca el que en diré el meu “reclutament”. Fa uns deu anys em va venir a buscar per formar part del seu equip.  I, malgrat el meu escepticisme, em va saber enredar: es veu que li calia incorporar la “quota sobiranista” al seu equip de treball. No li va ser fàcil “reclutar-me”, però va posar en marxa dues de les eines més poderoses que té: la persistència i la capacitat de negociar –que implica, indefugiblement, la de saber escoltar-. Fora bromes: en Pere és capaç d’assumir i d’incorporar la dissidència en el seu equip de treball perquè valora la riquesa que aporta veure les coses amb punts de vista que poden ser divergents. I així, amb ell ja he viscut de prop les dues anteriors campanyes municipals...  i encara hi sóc, malgré tout. He tingut prou ocasions per comprovar que, si bé en Pere no és l’orador més entretingut, sí que és un home que sap de què parla. I també sé que, si bé, a priori, no és el candidat més simpàtic, té uns altres valors que el fan molt més interessant quan es tracta de treballar per a la ciutat i de crear projectes que funcionin. Sense cap afany de ser exhaustiva, destacaré algunes altres d’aquestes seves fortaleses, a banda d’aquelles que he enumerat fa una estona.... En Pere té una innegable capacitat de lideratge, reforçada per la seva facilitat de treballar en equip i de motivar les persones que formen part del projecte. Deu ser allò que ara en diuen un líder proactiu. D’altra banda, cal destacar que en Pere és un treballador incansable i autoexigent, persistent, però que toca de peus a terra i actua des del coneixement i la racionalitat. Coneix la ciutat, la viu i la sent perquè és on té el seu projecte vital, i les seves prioritats passen per fer-la un bon lloc per viure-hi. Compartim aquesta inquietud. I vull remarcar que la ciutat que té al cap és una ciutat real, complexa, canviant, diversificada, plena de reptes i d’oportunitats. Sap bé quina és la diagnosi actual, d’on partim, quin és l’estat de la qüestió. I això és una fortalesa: Figueres ha patit massa l’acció de polítics que han girat l’esquena a la realitat o que només han treballat per a uns  quants. No es tracta d’operar des del pessimisme: de cap manera! En Pere no és, de en absolut, un pessimista (per això ens entabana per seguir-lo). Es tracta de partir de plantejaments realistes, amb dades objectives i propostes assenyades. Ni pessimisme, ni focs artificials: cal ser resolutius. I en Pere, indubtablement, ho és.
El tercer moment que he escollit coincideix amb la meva incorporació a l’Ajuntament per treballar al seu costat durant la primera part d’aquest mandat que s’acaba. En Pere em venir a buscar com a persona de confiança perquè li  donés suport. Durant prop d’un any i mig vaig poder treballar al costat d’en Pere, l’Alfons i en César i conèixer àrees diverses: Cultura, Esports, Benestar Social, Seguretat i Guàrdia Urbana… No crec que puguin recriminar a cap de nosaltres un tracte descortès.  Aquesta etapa va durar el temps que es va mantenir la coalició que va dur el PSC a formar govern amb Marta Felip. No va ser una etapa fàcil, però es va fer feina, malgrat tot. S’havia arribat al pacte perquè en Pere no defuig la responsabilitat quan cal. Se li ha de reconèixer aquesta dèria. No li va ser fàcil convèncer-me per aparcar una temporada el meu ofici: jo ja tinc una feina i, a més, m’agrada. Però treballar al costat d’ell i fent equip amb gent com l’Alfons i en César és una garantia. I vaig acceptar. Va ser, per a mi, una experiència fugaç, però tremendament enriquidora i que em va permetre constatar de primera mà un altre dels mèrits que acompanyen en Pere: el coneixement de l’Ajuntament. Saber el funcionament de l’administració local en general i de l’estructura i recursos humans i materials del nostre consistori en particular són un plus afegit. En coneix com ningú les debilitats i les fortaleses. I sap reconèixer què es pot demanar,  quan es pot demanar i en quines condicions: no tot s’hi val. Els polítics passen, però els treballadors queden i cal saber-los escoltar i tractar.
Ja vaig acabant. Potser sou vosaltres els que ara un plantegeu una altra pregunta: què hi faig jo en aquest projecte? Una part important de la resposta ja us l’he anat anticipant. Però potser necessiteu més arguments. Mireu: sabeu que jo sóc professora de secundària. I que treballo en un institut públic. Tinc sort: la meva feina m’apassiona i m’absorbeix. Sortosament, però, també és una feina que em fa tocar de peus a terra i viure de cara a la realitat. I la realitat que veig a la nostra ciutat, des de fa una bona colla d’anys, demana actuacions realistes, projectes a mig i llarg termini fets des del màxim consens possible perquè la diversitat en què vivim no es percebi com un problema, sinó com un repte.
Sé que en Pere i el seu equip en són plenament conscients i que treballen perquè la planificació en l’àmbit de la cultura, l’educació i la joventut no siguin la ventafocs del programa. Perquè en Pere té al cap, segur, una ciutat de les persones i per a les persones. Ho diu. I en Pere, me n’oblidava de recordar-ho, és, també, un home de paraula."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?