Aquella vella olor d'userda

De petita, a l'estiu solia passar algunes setmanes a ca la padrina, lluny del brogit dels cotxes i de les portes closes i d'aquells turistes que a Roses, on vivia aleshores, conquerien tots els racons. En aquell poblet de les Gavarres on les portes sempre eren obertes i els carrers eren nostres, tothom es coneixia i tenia sempre a punt alguna cosa per oferir. La padrina vivia a Sant Sadurní de l'Heura, el poble on vaig passar els sis primers mesos de vida perquè el meu pare hi havia anat a fer de mestre i en va sortir casat amb l'Àngela de cal Fuster.

Cada estiu durant uns dies hi aterrava de nou per viure a un altre ritme i fer companyia a l'àvia Mercè, la meva padrina, que, com que jo era la gran de casa, va acabar sent una mica padrina de tots tres. A casa seva no hi havia telèfon ni despertadors. El ritme del dia el marcaven les hores de sol i el cant del gall. 

La padrina era una dona severa i molt creient, però l'única obligació que m'imposava era acompanyar-la els diumenges a missa de dotze. A canvi, sempre ens tenia algun requisit o llamí amagat en algun armari, la gasosa de la Casa Negre de La Bisbal ben fresqueta a la nevera i la disponibilitat per fer-nos sempre que volíem aquelles patates rosses que tant ens agradaven! També recordo que al matí m'estenia sobre el llit la roba que duia a la maleta i em deixava triar el que em venia més de gust posar-me. Com que m'hi solia quedar uns dies ben sola, era la reina de la casa.

La padrina vivia en una casa gran, de tres plantes i amb un gran pati. Al pati eren mestresses i senyores les gallines, que, ho he de confessar, em feien més por que goig. Per això no m'hi entretenia mai gaire. Però al fons del pati, darrere una tanca de filferro amb una porteta, hi havia dues grans figueres que ho dominaven tot amb la seva flaire i l'ombra generosa que oferien aquelles tardes d'estiu. En aquell racó, la padrina hi plantava algunes cosetes per tenir-les a prop. En recordo especialment les maduixetes, petites i delicioses, que plantava per a nosaltres. 

A part de les gallines del pati, la padrina criava conills i engreixava algun porc per poder-ne fer la matança quan fos hora. Em convidava a  acompanyar-la quan els duia el menjar, però sempre havia tingut por que se'm tiressin a sobre. Sí que m'agrada, en canvi, acompanyar-la arrossegant el carretó per anar a tallar userda per als conills: ella es carregava la dalla a l'esquena i fèiem cap al camp, on m'omplia els narius d'aquella flaire d'herba tendra. (He de confessar que, ara que està de moda menjar brots de tota mena, no puc evitar somriure pensant la cara que faria la padrina si ens veiés menjant brots d'userda a l'amanida!). Sovint tornàvem amb alguna hortalissa fresca o una síndria de l'hort. De les tomates, aplegades a cabassades quan n'era el temps, en feia conserva per a tot l'any. L'ajudava a pelar i tallar aquelles tomates flairoses i exuberants que acabaven encabides en pots i ampolles de vidre de totes les mides per anar al bany maria. 

D'aquella casa també en recordo altres olors, ni de bon tros tan idíl·liques: els meus oncles eren pintors i emmagatzemaven pintures i vernissos als baixos de la casa, reservats, però, a la part que donava al pati per a les corts de les bèsties -excepte les gàbies dels conills, que eren a "l'altra" casa-.

I una altra flaire única era la de l'escala de fusta que duia al pis de dalt de tot. Era una escala que em feia por perquè aquells graons estrets cruixien i perquè n'hi havia algun que badava, com una amenaça. Potser per això m'estimava més quedar-me a dormir amb la meva padrina al pis de baix que no anar a dormir a una de les habitacions de dalt, que feien companyia al rebost i a una eixida amb voltes on no solíem posar-hi els peus.

Del llit de ca la padrina, en recordo els llençols de fil, aquell fil rústic, de color blanc trencat, que l'havia sargia quan calia, perquè llavors les coses duraven per sempre. I un cobrellit de seda vermella amb dibuixos orientals que ves a saber d'on havia sortit, però que tenia un tacte exquisit. I la veig a ella, aixecant-se d'esquitllentes quan cantava el gall per començar a feinejar per casa.

I recordo també encara l'olor de la llet acabada de munyir que anava a comprar al carrer nou amb la cantina ben agafada perquè no em caigués. Llavors ningú discutia si la llet fresca era una temeritat o no. Però confesso que jo, que no sóc gaire amiga de la llet, sempre he pensat que la culpa que l'avorrís la té aquella flaire forta. I la de la cort de les vaques del meu oncle Josep de Casavells.

De ca la padrina, en recordo moltes altres coses: massa per encabir-les en unes quantes frases escrites una tarda calorosa de juliol. Ompliria fulls amb els records d'aquelles partides de brisca que jugaven les tardes de diumenge quatre o cinc dones del poble al menjador de darrere de ca la padrina. Es presentaven cridant des de baix a l'entrada "A Maria!" mentre començaven a enfilar l'escala. Entre elles hi recordo la Lluïsa, la majordoma de mossèn Josep, que s'escapava unes hores de la rectoria, o la Montserrat de cal Sastre. 

També tinc records ben vius dels divendres de mercat a La Bisbal, quan agafàvem l'auto de línia per anar-hi a vendre ous, conills o el que s'escaigués i tornar-ne amb el cabàs ben ple d'allò que l'hort de casa no proveïa.

Però avui em quedo amb l'olor de l'userda acabada de dallar que jo duia ben cofoia en aquell carretó que la padrina em confiava sense rencança les tardes d'estiu.