9 de novembre de 2015

Per molts anys, Pare!





Avui que el pare fa anys penso que massa sovint grans persones deixen, si més no, aparentment, poca empremta. Són  persones que treballen pels altres sense voluntat de transcendir. Persones que s’han implicat en la feina i en l’entorn perquè,  simplement, senten que és el que toca. I que ho fan amb totes les conseqüències: amb encerts i amb errors, però, amb vocació  de servei. Tots en coneixem, de gent així. I, de més lluny o de més  a prop, a vegades ens hi hem emmirallat.  
Els meus germans i jo tenim l’exemple del pare, un home de caràcter que ens va inculcar la cultura de l’esforç  i que ens va ensenyar a tocar sempre de peus a terra en les nostres aspiracions. Potser alguns pensen que és  una herència  ben magra. S’equivoquen de ple: educar algú  fent-li entendre i acceptar els orígens per poder aspirar a anar més enllà és ben digne i lloable. Donar a algú les eines per superar-se és un regal immens. Que bé quan algú és capaç d’ensenyar que tenir ambicions  no ha de ser sinònim de ser egoista i que per sentir-se realitzat no cal trepitjar les aspiracions dels altres! Aquests petits grans aprenentatges són les grans ales que els nostres pares ens han donat  per què siguem capaços de volar sols.
El pare ens ha ensenyat que saber qui som, on som, i amb què podem comptar en cada moment és fonamental per fer camí amb pas ferm i per poder aixecar-nos quan ensopeguem.
El pare sempre ha estat un home pragmàtic en el dia a dia; lluitador incansable, pendent de la família, sensible sota la cuirassa; bona persona, malgrat tot.
Ha estat mestre (i ho és: oficis com aquest són per a tota la vida!). Potser, si no hagués nascut l’any 40, en la més crua postguerra, li hauria estat fàcil estudiar dret. Però els fills de famílies humils als anys 40 tenien poques opcions. Amb tot, va tirar endavant: mestre, topògraf, sindicalista, polític de base, membre d’agrupacions i entitats ben diverses, API titulat quan encara calia anar a Madrid per obtenir el títol, pagès per origen i paleta per afició. Home de petites ambicions. Torracollons sense mala fe, prou que ho sabem!
A casa l’hem vist desviure’s per la feina, deixar-se la pell per l’escola. Me’n sento molt orgullosa quan recordo la meva infància: va estar al capdavant de l’escola Vicens Vives de Roses, la que va veure néixer (i batejar), i va apostar valentament per la immersió lingüística com a fórmula de cohesió quan amb prou feines ningú hi creia. També aleshores va lluitar com ningú perquè Roses tingués un institut. I es va implicar en l’esport extraescolar i en aquells festivals de la SUF que eren la millor demostració que una escola pública ha de ser una escola de tots i per a tots. A Figueres, quan va aterrar a aquella escola Pallach que tot just naixia en el laberint de les antigues Franceses, va seguir defensant la seva manera d’entendre l’ensenyament, sense tenir mai pèls a la llengua. I així va seguir fins que es va jubilar, després d’haver passat per l’INS Monturiol.
Al pare l’hem vist cremar-se les celles per progressar. Tot un exemple. Tinc ben presents aquells viatges a Cervera quan estudiava Filosofia a la UNED!
Però, sobretot, mai no ha oblidat la família. I per nosaltres ha lluitat, i lluita encara, fins a perdre-hi l’alè.
Segurament la seva trajectòria no mereix un volum biogràfic en el prestatge de les grans personalitats de la comarca. Però sí que té dret a quatre ratlles en el cor de les moltes  persones que l’han conegut i tractat. No és una persona fàcil d’obviar. Són centenars els alumnes, companys, coneguts, amics, famílies que poden donar fe del fet que persones com ell mai no es poden fer riques amb la seva feina ni solen ser coronades amb grans llorers, però, en canvi, tenen la sort de poder dormir amb la consciència ben tranquil·la perquè han sabut fer de l’honestedat i la coherència el seu far.

Gràcies per això, pare, i PER MOLTS ANYS!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?