24 de novembre del 2015

Sardanes

Divendres passat a Calella van proclamar la ciutat de Figueres Capital de la Sardana 2017. Just quan es compliran 200 anys del naixement de Pep Ventura. I em fa il·lusió.
Diuen els meus pares que amb prou feines caminava que ja vaig començar a puntejar sardanes. Herència, deien al poble, del meu avi Mariano, que n'era un gran ballador. El meu pare no en va heretar els aires, pel que es veu, però alguna cosa va arribar als néts. Jo no recordo l'avi ballant sardanes. Tampoc recordo els meus primers saltirons. Òbviament, la meva memòria no arriba tan enllà.  Però sí que recordo com em posava de puntetes i m'empassava la vergonya perquè em fessin lloc a la rotllana a les ballades del dissabte de la plaça Catalunya. En aquella plaça amb flaire de mar, que els diumenges acollia el mercat, vaig créixer tot ballant sardanes els dissabtes d'estiu. I no devien ser pocs els turistes que se'n tornaven de les vacances a Roses amb una foto al rodet d'una nena que els havia cridat l'atenció puntejant enmig dels grans en aquelles rotllanes festives! 
El complement d'aquelles ballades d'estiu eren els cursets de sardanes de la SUF, cada divendres al vespre. El meu germà Alfons i jo hi anàvem cada setmana i les notes de la "Llevantina" i la "Maria de les trenes" ens van acompanyar uns quants anys, mentre en Jordi de la farmàcia ens animava a aprendre "la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan". És clar que la insistència no és mai prou pòsit per fer que un ballador amb poca traça esdevingui un sardanista brillant. L'Alfons va desistir en l'intent... fins que es va convertir en trompetista i -qui hi havia de dir!- de cobla en cobla i de poble en poble les sardanes s'han convertit en la banda sonora de la seva vida.
Aleshores el germà petit encara no ens podia acompanyar... massa petit per seguir les nostres aventures (les sardanes del divendres, els assajos a la coral rosinca dirigida per en Moisès Garriga, els dissabtes d'estiu a la plaça, els carrets de les llaminadures al carrer de davant, el cine dels grans i el cine dels petits, les havaneres a la platja de la Perola...). Però els anys van passar. Les meves companyes de fatigues i jo havíem tingut temps d'aprendre de mestres a les ballades d'estiu (en Bonaterra, en Gabriel, en Jordi... i tants altres que van tenir la paciència i la il·lusió d'ensenyar-nos a sentir i fer nostra la melodia de la sardana!).
En Joan no va viure aquests estius de la meva infància. Ens portem vuit anys. No són molts, però són suficients.  Tant se val. Un dia l'Alfons va començar a estudiar música. No en veníem pas de mena: un veí que teníem aleshores, el gran contrabaixista vilafantenc Josep Quer, va descobrir que aquell vailet, més aviat maldestre quan tocava de ballar, tenia una gran oïda musical. Sense músics a la genealogia, devia venir de la mare, que tot el dia refilava per casa i enyorava els anys que cantava a la coral d'aficionats del seu petit poble, a tocar de les Gavarres. Qui ho havia de dir! Pocs anys després en Joan va seguir les passes de l'Alfons i es va formar, també, a l'escola de música del Casino Menestral, on ara duc els meus fills... I de la música en va fer també ofici. I vet aquí que en Joan petit ja fa temps que se'ns va convertir en un Mestre (en el doble vessant d'ensenyant i compositor -de música de cobla, però no exclusivament-) amb un currículum ben llorejat.
I vet aquí com els Vila Safont, en lloc de, simplement,  repartir les sardanes, van decidir repartir-nos-les: la gran en balla, el mitjà en toca i el petit, les crea! Per molts anys!

Crec que avui és de justícia presentar-vos el bloc del meu germà: 

I una obra seva:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?