Gràcies, Àngel

En Roger de petit no tenia gaire traça amb la pilota. Hi jugava, és clar, com jugava amb cotxes, construccions, playmòbils, contes, llapis de colors o trencaclosques. Amb quatre o cinc anys ens feia riure la seva determinació quan deia que de gran volia ser alcalde. Llegia i inventava històries mentre aprenia els noms de les capitals de tots els continents en atles per a nens. 

De mica en mica, però, va anar descobrint el gust de córrer enmig dels companys de pati per fer-se amb el control de la pilota. Va començar a tornar de l'escola amb els genolls pelats i els pantalons foradats. Però no volia jugar a futbol. No encara. Les disputes futboleres es limitaven al pati (amb algun efecte colateral: els del B no es podien veure amb els de l'A, ja se sap). Fora de l'escola li agradava nedar a la piscina, on només depenia d'ell...
Abans de decidir-se a voler jugar en un equip va tenir la seva etapa d'anàlisi teòrica: s'entretenia mirant i analitzant partits de temporades passades a Barça TV i comentant-ne les jugades amb el seu pare. Coneixia el Dream Team de Cruyff com si l'hagués viscut! 

Fins que un dia va decidir que ja estava preparat per jugar de veritat. Li vam regalar les primeres botes el dia que feia 10 anys. Tocava triar on jugaria. Practicar un esport d'equip segur que seria un bon aprenentatge per a la vida. I no vam tenir gaires dubtes: a Navata hi havia un club de poble amb bones instal·lacions, equips de totes les categories, alguns coneguts i facilitats de conciliació amb la vida que teníem muntada. En Roger hi va aterrar el primer any d'aleví. Una colla dels companys que hi va trobar ja feia unes temporades que corrien per aquells camps, però també hi van arribar vailets d'altres llocs. I van començar a fer un equip, a compartir il·lusions, a patir i gaudir plegats, a assumir responsabilitats. I en Roger va aprendre a posar en pràctica el que havia estudiat abans. Pobrets! Quina angúnia aquelles golejades de principi de temporada! Però, per sort, pares i mares (i germans i germanes) ben avinguts ajudaven a superar els mals tràngols i a gaudir dels progressos que anaven arribant: l'important era i és participar. Però sense perdre mai de vista l'ambició de millorar.

L'Àngel va ser el seu primer entrenador. De fet, ha estat l'únic que ha tingut fins ara. Va dirigir els dos anys dels alevins i va fer el salt al camp gran amb ells quan van arribar a infantils. Cal agrair-li la feina que ha fet amb els nostres fills i la paciència que ha hagut de tenir amb nosaltres. Els ha sabut motivar, acompanyar, educar en el respecte als rivals (i als propis companys) i fer créixer. Com ells, ha tingut pors i dubtes, ha hagut de prendre decisions i ha après a anar endavant. Diuen que ara els deixarà. Llei de vida. Els canvis són inherents a la vida. És el moment de deixar-los en altres mans. Se'ns fan grans i la cosa es complica: l'important és participar, però també calen implicació, motivació i sentit de la responsabilitat. Un bon llegat per arribar a cadets amb els deures fets i per assumir els nous reptes que es plantegen. L'Àngel s'ha esforçat a transmetre'ls-ho. Mil gràcies per tot això i per molt més!

En Roger està molt orgullós d'haver comptat amb la seva confiança i d'haver estat, gràcies a ell, el capità d'aquest equip tres temporades. Ara, que toca un nou canvi d'etapa és un bon moment per deixar les portes obertes, agrair la feina feta i desitjar molta sort i molts encerts a tots plegats, facin camí junts o per separat.