Encara ella

No hi ha nit que no hi somniï. Em repeteixo ben convençut que no hi fa res el fet de veure'ns molt o deixar de veure'ns setmanes senceres: pretendre ser amos dels sentiments que senyoregen en nosaltres és una fal·làcia absoluta. De fet, ella hi és sempre, latent o ben visible. I de tant en tant tornem a compartir cafès, sols o tallats amb confidències. I amb murrieria m'accepta les bertranades que li deixo anar com qui no vol la cosa, com si no sabés que hi ha més veritat en aquelles bromes que en totes les converses serioses que compartim a la feina. No me'n puc estar. I sovint pateixo perquè la seva companyia em reconforta i m'incomoda alhora: mai no sé si peco d'imprudent o si només accepta seguir-me el joc perquè li faig certa llàstima. Però aleshores recordo que una de les coses que més m'atrau d'ella és la franquesa descarada que té amb mi: mai no s'ha estat de dir-me què en pensa de cada decisió que prenc, com fan els amics de debò. I compartim les nostres il·lusions, com compartim també els neguits. De fet, doncs, tinc molta sort de tenir-la.

Mazoni: "No pateixis"