versos lliures ballant amb rimes blanques,
poesia sense mesura i sense complexos…
Però amb el temps ens vam fer prosa,
paraules mesurades, nues de retòrica,
paràfrasi involuntària de nosaltres mateixos,
bastida d’intencions i de certeses fàtues.
Hi va haver un temps que només vivíem
pel goig de viure i de riure’ns les gràcies,
pel desig de descobrir-nos i d’explorar
camins sense rumbs massa definits…
Era el temps de les fruites prohibides,
dels somnis a l’abast, temps d’hipèrbatons
i de mirades hiperbòlicament intenses.
Hi va haver un temps que érem poesia
descarada, i ni tan sols ho sabíem…
Però ara, que la vida ja ens ha tornat prosa,
i som paraules viscudes i rimes plenes,
és quan confegim l’estrofa més bella:
no ens calen ales per compondre el poema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada