D'ençà que soc mare, i ja fa una colla d'anys, els meus juliols comencen amb el goig de celebrar la vida, perquè és aquests dies quan fan anys els meus fills. A tots dos me'ls va dur l'estiu, després d'haver-se passejat amb mi per les aules fins a final de curs bressolats dins la meva panxa. M'ho van posar fàcil aleshores, abans de néixer, i ens ho han seguit posant fàcil al llarg dels anys.
El goig dels aniversaris de juliol se sobreposa al fet inherent que aquest mes començo una etapa de semivacances en què les feines pendents ja no depenen d'horaris fixos i en què he après a trobar instants per a mi, per escadussers que siguin. Però aquest juliol se m'acumulen motius de joia. Perquè el gran ja s'ha graduat a la universitat. I ho vam poder celebrar en el primer acte de graduació real de la seva trajectòria acadèmica, després dels simulacres de cada final de cicle des que va acabar l'educació infantil.
Amb els vint-i-dos anys lluents, acabats d'estrenar, vam gaudir veient-lo mudat, feliç, satisfet i exultant enmig dels seus companys de promoció, entre els quals ha fet un bon grapat d'amics. I no vam poder evitar mirar-lo orgullosos i admirats del goig que feia. Més enllà dels aprenentatges acadèmics, segur que el més transcendent d'aquesta etapa són les experiències de la vida i les vivències compartides, malgrat els entrebancs del principi. Perquè l'inici d'aquesta etapa no va ser gens fàcil per a en Roger i els seus companys de promoció: després d'haver hagut d'entomar els darrers mesos de batxillerat confinats, van viure l'agonia d'unes proves d'accés a la universitat posposades fins a un juliol calorós i estrany de cares tapades i distàncies forçades. Aquell any tot va anar tard. I l'inici del primer curs d'universitat va ser un moment confús, d'incerteses multiplicades perquè van tardar mesos a trepitjar amb certa normalitat les aules. Mentrestant, seguien com podien les classes telemàtiques improvisades i coneixien només de nom els companys que s'amagaven rere les pantalles. I quan el format ja va ser híbrid, els darrers mesos d'aquell primer curs, en Roger es va fer un fart de córrer per atrapar trens i va estar a punt d'adquirir el do de la ubiqüitat, ell, que tan poc té de diví! I li varen venir ganes de quedar-se a la urbs que tan poc l'atreia abans, encara que només fos per no dependre dels capricis de la Renfe. I va començar segon i se li va obrir tot un món. I va fer els amics que el primer any no havia tingut ocasió ni temps de fer. I va aprendre a viure la vida universitària i a fer-se gran. I segurament va recuperar part del temps perdut i de les vivències que la pandèmia li havia escatimat. Així ha arribat fins a aquest moment, feliç dels amics i amigues que ha fet, de la companyia que ha trobat, de poder exercir l'ofici per al qual s'ha estat preparant i de tenir somnis per als quals continuar lluitant en el futur immediat.
Enhorabona pel camí fet i molta força per al que t'espera, Roger!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada