13 de setembre de 2011

A fer els deures! (Article publicat a Hora Nova el 13/09/11)

Comencem i ja tornem a la cançó enfadosa de sempre: molts encara tenen tots els deures per fer. Alguns encara tenen la gosadia de proclamar a tort i a dret que això no va amb ells. I la feina endarrerida fa de mal casar amb pronòstics de millora i objectius que ens vénen massa grossos!
El veritable inici d’any es dóna ara, a l’inici de curs, més que no pas en el trànsit del gener. És hora de casar horaris impossibles, de replantejar agendes, de retrobament i/o de xoc amb la realitat. Recordeu que un 31 d’agost ens en vam anar a dormir sent rics (globalment, s’entén) i capaços de menjar-nos el món, i ens vam llevar el setembre pobrets, desorientats i, pitjor encara, culpables o, si més no, culpabilitzats? Però som prou grans per saber que hi ha moltes culpes per repartir i no menys esquenes mereixedores de parar els cops. I no tots ho fem tot malament. Partint d’aquesta premissa,amb tot, cal acceptar i practicar la crítica i l’autocrítica. Si som capaços de començar a entrellucar individualment de quin mal patim, podrem començar a progressar adequadament com a col·lectivitat. Sempre que cadascú faci els seus deures.

Com que al comú dels mortals se’ns escapen moltes coses malgrat les amenaces que cada dia ens aclaparen des dels mitjans, no ens queda cap més remei que cuidar-nos de casa nostra i mirar de mantenir-la endreçada. A bodes em convides! Com si fos tan fàcil enmig de tanta estisorada institucional, recessió monumental i indignació global. Però bé hem de poder fer-hi alguna cosa. Potser n’hi hauria prou amb començar a dir les coses pel seu nom, i assumir les responsabilitats que ens toquen. Els ensenyants ens dedicaríem a ensenyar, els pares i la societat en general a educar, els polítics a governar...

Dies enrere llegia unes paraules molt sàvies d’un home senzill, sabedor que la riquesa no es compon de béns materials, sinó de l’amor al país i al que ens és més pregon. Recordava la principal ensenyança del seu pare: per a ser ric, abans calia aprendre a ser pobre. Quina gran veritat! Aquest país ha cregut massa en els venedors de fum; hem viscut com rics sense haver-ne après i, el més greu, sense ser-ne! I tanta riquesa etèria ens ha arrossegat cap a la manca progressiva d’esperit i el menyspreu de l’esforç. Aquests són els pilars sobre els quals s’han bastit no poques quimeres. I la cirereta del pastís sovint ha estat la demagògia. Per exemple, darrerament s’’ha parlat a bastament del patrimoni dels nostres polítics; sincerament: tan important és el que tenen? Aquestes dades són i seran sempre relatives perquè se’ns escapen massa circumstàncies per analitzar-les degudament. El que importa de veritat és el com: de quantes bandes cobren simultàniament, l’acumulació de càrrecs... en definitiva: saber si fan bé la feina i si els incentius que perceben a canvi estan prou justificats. Com en qualsevol feina.

Escombrant novament cap a casa, no em puc estar de recordar el paper de l’educació a l’hora de canviar l’estat de les coses. Però, alerta: els ensenyants només hi podem posar un petit gra de sorra. La nostra feina és ensenyar. L’educació és una qüestió molt més complexa amb molts agents implicats i que comença i acaba en les famílies. I aquesta és una tasca que no admet renúncies ni delegacions. Ens posem a fer tots plegats els deures?









 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?