16 de maig de 2011

Darrera setmana: un esprint, que això s'acaba!

Els últims metres d’una cursa són els de més mal passar: veure a prop la meta i no acabar-hi d’arribar quan les cames ja et fan figa i et costa mantenir l’alè pot ser un suplici. Alhora, però, l’estímul de veure el final (i la recompensa de l’esforç) a tocar impulsen a anar endavant i a treure força per fer l’esprint definitiu. Diuen que el que importa és participar, però tots sabem que una barreja d’amor propi i de sentit de la responsabilitat empeny els participants en una competició a donar sempre el màxim.
La campanya electoral és, de fet, una cursa de fons amb una recta final de quinze dies. Una recta amb l’estadi ple a vessar de seguidors que animen els seus atletes, escridassen els adversaris; i on, òbviament, hi ha preferits, descartats i, sovint, també sorpreses.
Hi ha alguna cosa, però, que fa que aquest símil no sigui complet: al contrari del corredor de fons, que lluíta sovint contra ell mateix i la seva soledat, aquí hi ha un equip. I aquest equip -on més enllà del líder, tothom té una funció i tothom és en certa mesura indispensable-, només funciona si hi ha cohesió i un objectiu clar i compartit. El paper del líder és posar-nos en el lloc que ens toca i motivar-nos. I això ho ha de fer des de l’empatia i des de l’exemple, arremangant-se el primer de tots quan cal fer-ho. El paper dels altres no és menys important: cada peça ha de jugar el millor que sàpiga en la posició que li toca i, sobretot, creure’s que l’objectiu és possible.
Ara que ja som gairebé en temps de descompte, cal un darrer esforç, el definitiu, des del convenciment que l’experiència val la pena.

Junts, podem!
Amb tu, podem!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?