3 de maig de 2011

Pa i aigua (article publicat a Hora Nova el 3 de maig de 2011)

Estem en una crisi profunda, d’aquelles que remouen els fonaments i, irremeiablement, fins i tot, les més ardides de les ànimes. És una veritat aclaparadora: les misses no arriben per a tot i s’imposa la necessitat d’estrényer cinturons. No cal, doncs, ser expert en economia i finances per entendre que, a menys ingressos, s’imposen menys despeses, si no volem quedar amb el cul a l’aire, és clar. En economia domèstica d’això en diríem aplicar el sentit comú: redistribuir un pressupost remigrat per força, atendre les prioritats i deixar-se de romanços poc o molt prescindibles i de detalls vacus. Qualsevol cosa abans de treure el pa i l’aigua de la boca dels nostres! El pa i l’aigua: aquesta és la clau. És lògic que les tisorades domèstiques es traslladin també a l’administració: d’on no n’hi ha, no en pot rajar, òbviament. El problema de sempre rau en la manera de plantejar les mesures preses, en la incapacitat de fer pedagogia amb l’exemple, en la quantitat de sopars de duro que se’ns expliquen i en la dimensió dels gripaus que ens hem d’anar empassant, un rere l’altre, sense dret a rèplica. O, el que és més greu encara, sense saber a què replicar quan l’administració s’omple la boca de globus sonda parlant desordenadament de mesures de contenció que no s’acaben de definir, de tisorades sene ordre ni concert, de presagis apocalíptics que no ajuden gens els qui hi treballem a veure-hi un sentit i a posar-nos de cara a fer endreça. Quina mandra que fa, ordenar els armaris!

Tinc la sensació que l’administració està tirant pel camí dret quan opta per racionar el pa i l’aigua dels ciutadans: la sanitat i l’educació, dos pilars fonamentals d’un estat del benestar que trontolla. Les eternes ventafocs del conte han de pagar sempre els plats trencats. No discuteixo que potser molts usuaris ens hem anat malacostumant a còpia d’anys de bonança a creure que tot se’ns havia de donar fet. Però el fet que alguns hagin fet un abús (o un mal ús) d’assoliments aconseguits amb l’esforç d’anys de reivindicacions i de lluita no converteix aquests guanys en privilegis desmantellables. Em preocupa no saber ben bé cap a on ens volen fer anar. Com a professional de l’ensenyament, però també com a ciutadana i, sobretot, com a mare. Que no ens escamotegin el pa i l’aigua: la sanitat i l’educació!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?