Amics, coneguts i saludats...

Abans d'ahir al vespre, quan tornava de Roses cap a casa,  vaig engegar la ràdio del cotxe, la meva habitual companya de trajecte.
Plovia, ja era fosc i havia tingut un dia intens: classes i més classes a adolescents (sovint poc receptius, cansats, desmotivats i amb la pell massa fina) i no poques tasques de pixatinters (d'aquelles que cada vegada ens ocupen més espai) anotades a l'agenda amb el segell d'urgent. Les primeres m'havien deixat cansada en cos i ànima. I les darreres, aquells deures pendents i indefugibles, em deixaven poc espai lliure per a la improvisació, el descans o l'avorriment un cop tancat el parèntesi que obriria un cop arribat a casa per a fer de mare, esposa i mestressa de casa. Quin panorama, oi? Val a dir que m'agrada la feina que faig i que no són pocs els factors que m'hi atrapen i m'animen a continuar fent-la. I que estic més que cofoia de ser dona, mare i treballadora. Però també és cert que tots tenim dies grisos... I dilluns va ser per a mi un d'aquests dies prescindibles.

Així, doncs, un cop asseguda al cotxe, xopa i malhumorada, vaig engegar la ràdio. Uns segons per prendre aire, deixar tensions enrere i atacar el camí de tornada... Sense escoltar informatius, però, que tal com tenim el panorama, més val fugir-ne!
Vaig tenir sort: la veu que m'arribava a través de les ones era la d'Antonio Grasset, aquell peculiar crític de cinema que regalava l'audiència amb petites perles de "filosofia quotidiana" des de Días de cine. Sí: aquell senyor amb aparença de persona que ja està de tornada de tot, que sota la lògica del sentit comú més elemental, ens regalava píndoles de lucidesa que convidaven a reflexionar. Comentaris banals, demolidors, anecdòtics o transcendentals; lleugers, intencionats, irònics o "passats de rosca"... variats.
L'Antonio Grasset parlava amb Toni Clapés a propòsit d'un premi que ha rebut en reconeixement de la seva trajectòria professional. Això, de fet, tant és. El que em porta a dedicar-li aquestes línies és una de les idees que va deixar-hi anar mentre comentaven un dels seus antològics passos a publicitat. Recomanava practicar un exercici molt sa: no acabar el dia sense haver esborrat algú de la nostra agenda telefònica! Entendreu la voluntat provocadora que hi ha en aquesta proposta, com també entendreu, suposo, la idea que amaga al darrere: la necessitat de prendre distància i mesura i de replantejar-se sovint l'estat de la nostra llista d'amics, coneguts i saludats. Quanta raó! Res no és per sempre... Les circumstàncies canvien, les necessitats també i l'autoreflexió s'imposa si no volem marcir-nos i omplir-nos el disc dur de dades inútils i de programes desfasats. M'enteneu? La vida és moviment, canvi, revisió, obertura de mires.
Al final, ho confesso, vaig arribar a casa amb el somriure ben instal·lat al rostre. Cansada, però amb ànims.