1 de juliol de 2020

Abraçades i petons

Agafem-nos-ho bé, que poc més podem fer-hi i no cal que ens hi posem pedres al fetge, que diria la padrina. 

Ja fa dies que vivim una nova normalitat postissa que ens ha allunyat una mica del tacte i del contacte i ens ha obligat a amagar els somriures. Però costa d'acceptar, així que ja em teniu, jo que no soc especialment petonera ni enganxosa, trobant a faltar tots els petons i abraçades que ara no puc fer.
I maleint aquests comiats que estem vivint des de les pantalles on ara fem aplec de petites finestres esbatanades a cada casa. Dir adéu així a alumnes que passen de llarg, als companys que canvien de destí o als que tot just estrenen la jubilació es fa massa estrany per poder conformar-nos-hi sense protestar  ni tan sols una miqueta (encara que picar de peus no seveixi de res i, soferts, fem convençuts i capcots el que toca).

Per això escric avui aquestes quatres ratlles: per repartir totes les abraçades que he hagut de retenir i fer tots els petons que he ofegat; per dir gràcies a tots els que heu passat pel meu costat d'una manera o d'una altra i que ara canvieu de vehicle o agafeu una altra drecera; per recordar cada un dels petits detalls que heu deixat en la meva vida, els transvassaments rebuts que m'han fet ser on soc i ser qui soc...

Gràcies, Sandra, Xixon, Pere! Gràcies, nois i noies que m'heu patit! Gràcies companys! Gràcies també a tantes i tants que no dic!

Que tingueu una bona travessa!



Judit Neddermann, "Avui" (de l'àlbum Un segon, 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?