17 de juny de 2020

A reveure, batxillers del 2020!

Avui, que fa un dia gris que convida a la melangia, he trobat, amb el rerefons del cel que degota i refresca l'aire, la calma per seure a fer balanç. Mirat fredament, sembla que no ha passat el temps,  que tot just fa quatre dies que m'acomiadava dels meus tutorats de 2n de BAT del curs passat i els desitjava un camí planer... I ja hi torno a ser, a punt d'escriure un altre a reveure.

Tanquem el curs: han passat una colla de dies, un rere l'altre, carregats de raons i d'experiències, d'incerteses i de promeses. I hem compartit hores amb vosaltres, els meus nous tutorats, uns altres joves passavolants que m'heu fet viure i sentir les vostres angoixes, pors, alegries i il·lusions abans d'emprendre el vol cap a uns horitzons nous. 
Ara sou al llindar d'una vida que us obre les portes als aprenentatges de veritat, aquells que us faran madurar i que us ajudaran a trobar el vostre lloc al món. Ara va de veres i aviat ho entendreu i m'entendreu.

Val a dir que no ho heu tingut gens fàcil: ha estat un curs estrany, amb intermitències i distància física obligada per circumstàncies que no havíem arribat a imaginar. La pandèmia ens ha posat a tots a prova, i ha sumat angoixes a les que ja comporta per a vosaltres el 2n de batxillerat: el TdR,  la pressió de les mitjanes, la necessitat de decidir el camí a seguir, la por de no arribar-hi, les ganes de gaudir de la vida i dels amics, de reivindicar la majoria d'edat acabada d'estrenar o que cobegeu amb tant de delit...

Potser, i dic potser, per a alguns haurà estat una sort el confinament obligat, la vida ermitana i el silenci dels carrers en les primeres setmanes d'aïllament, quan encara crèiem que tot passaria en quatre dies. Potser alguns vau saber treure profit del recolliment per organitzar-vos una mica la vida i fer endreça. Potser. Però això no treu que us ha calgut aprendre a viure d'una altra manera, a canviar prioritats, a lluitar contra la desídia i el desconcert. I no: ja sé que no ha estat fàcil. Però, tanmateix, heu arribat fins aquí.

I amb el curs que s'acaba em toca dir-vos adéu. I de vosaltres, com cada curs que passa, me’n queden ara somriures i llàgrimes, propòsits i despropòsits, dubtes i certeses. Cada experiència compartida amb vosaltres, a l’aula o en les sortides, a frec o a distància, ha deixat, no ho dubteu, llast a la motxilla de la meva experiència. Gràcies, perquè ensenyar és, indubtablement, aprendre dels teus aprenents dia rere dia. Si amb mi vosaltres també heu pogut aprendre alguna cosa, em dono per més que satisfeta.

No ha estat fàcil, repeteixo, però heu arribat a la meta. O la intuïu ja ben a prop. Un esprint més, i l'haureu travessat. No us doneu mai per vençuts: si mai defalliu, penseu que quan sembla que ja no ens queda alè, sempre hi ha forces per a un darrer impuls. El definitiu.  Agafeu embranzida per saltar ben amunt i engrapar ben fort els vostres projectes de futur immediat. No tingueu por d'obrir portes.

I, sobretot, lluiteu pel que voleu. La vida us espera.

Figueres, 7 de juny de 2020
Lax'n'Busto, "Tornarem"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?