7 d’abril de 2020

Necessito vacances!

Sí, ja ho sé: el més petit dels mals ara com ara és no poder fer unes vacances reparadores lluny de la rutina laboral i domèstica. Però molts m'entendreu, per poc que us ho proposeu. Ja sé que aquest confinament imposat no és una condemna, encara que té efectes col·laterals d'abast imprevisible i que només el pas del temps ens farà avinents. No cal que ens hi amoïnem gaire ara, i menys encara si acceptem que alguns d'aquests efectes seran poc o molt positius (no en tinc cap dubte!). De moment, però, i per curar-me en salut abans no peti, he decidit que faig vacances, ja que aquesta és l'única certesa que tinc: el calendari escolar no ha estat modificat pel que fa a la consideració de la setmana actual com a setmana no lectiva. Per això he decidit desconnectar (una mica, si més no) de reunions virtuals, programacions, correccions, assessoraments, tutories, resposta ràpida a consultes diverses, cursets i control de tasques. Ja em perdonareu, però és que aquestes setmanes he estat a anys lluny de la inactivitat... i necessito un respir. I no: no em demaneu que us digui quina feina heu de fer o que us retorni ràpidament les correccions. Aquesta setmana, no.
El fet, tanmateix, és que ara mateix se'm fa difícil imaginar la meva vida sense aquesta nova rutina imposada sisplau per força. Fins i tot m'he habituat a no sortir al carrer, si no és obligada, més d'un o dos cops per setmana,  i sempre per la necessitat imperiosa d'omplir el rebost i de buidar les escombraries. Certament, no ho negaré, trobo a faltar un jardinet o una bona terrassa on eixorivir-me, però les escapades per estendre la roba al terrat (sempre mirant de no coincidir amb cap veí) ja em donen una mica d'oxigen per anar fent. 
Amb tot, la perspectiva, en alguns moments de defalliment, no és gaire encoratjadora pel que fa a la possibilitat que s'allarguin algunes de les circumstàncies menys tolerables de la convivència familiar. Us imagineu tenir un fill adolescent jugant a la play cridant com un energumen a totes hores mentre conversa a través del micròfon dels seus auriculars amb un munt d'amics que sembla que t'acabin d'envair la sala d'estar de casa? O el moment d'enfrontar-vos a la cuina per anar a preparar el ranxo familiar intentant imaginar quin serà el motiu de la queixa d'avui (perquè sempre n'hi ha!). O mirar el telenotícies per constatar que amb cinc minuts ja ho podrien tenir tot dit, malgrat que s'entestin a mantenir una secció d'esports plena d'entrenaments domèstics, a comentar evidències amb titulars pretensiosos o a connectar amb l'enèsima roda de premsa d'aquí o d'allà... 
Però hi ha més conseqüències de l'encasolament forçós. De moment, jo ja m'he hagut de canviar la clenxa de lloc. I si he aconseguit evitar haver d'afluixar el cinturó és perquè he reeixit a establir una rutina d'exercici físic diari cada vespre que m'ha convertit en poc menys que una ionqui. En una ionqui que a vegades s'ha de barallar amb home i fills per l'ús de la bicicleta estàtica o per ocupar un dels pocs espais del pis prou aptes per a practicar exercici físic sense perill de quedar encallada entre dos envans, amb alguna extremitat  dislocada  per intentar encabir-m'hi o encastada a la paret com un pòster (com als dibuixos animats).
De moment, sobrevisc, que no és poc, i m'esplaio projectant un munt de petits canvis que vull fer a casa, però que hauran d'esperar fins que les botigues de bricolatge obrin i jo ja no tingui temps per dedicar-m'hi. 
Què hi farem! Tal dia, diuen, farà un any!
Blaumut, "Previsions d'acostament"


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?