Temps era temps, quan el Departament d'Ensenyament/Educació era dirigit pel "tete" Maragall, alguns vam arribar a creure que no es podien fer les coses pitjor... Les "maragallades" de l'Ernest eren èpiques; pretenia que es podien gestionar els centres educatius com si els alumnes fossin taps de suro i els mestres i professors operaris d'una cadena de muntatge. Han passat uns anys i uns quants canvis de denominació (coi de mania; com si el nom fes la cosa!) i n'hem vist de tots colors, però la tònica que s'ha anat mantenint, indefectiblement, és la manca d'un rumb clar i d'una estratègia ferma per dotar dels recursos necessaris l'ensenyament públic. Analitzar el reguitzell de despropòsits que hem viscut al llarg dels anys donaria per omplir massa pàgines i tampoc no arribaríem enlloc. La qüestió és que els que pretesament manen i menen aquest departament han trobat en l'autonomia de centre una bona excusa per desentendre's dels desgavells que ells mateixos causen. De fa uns mesos vivim instal·lats en el menyspreu més notori i punyent que mai hauríem pogut imaginar: les informacions oficials sempre arriben als centres després que els mitjans de comunicació les hagin tret a la llum de forma poc o molt clara; les directrius mai no són ni clares ni coherents; la improvisació i descoordinació han passat a ser el pa de cada dia... i les ventafocs del sistema ens veiem obligades a treure les castanyes del foc als que manen i ens llancem a la piscina amb aigua o sense perquè no tenim més remei que anar endavant. De què serveix que després ens facin un copet a l'esquena i ens donin les gràcies per la nostra voluntat de sacrifici? Som servidors públics, però no idiotes. És clar que afalagant-nos apel·lant a la vocació i al nostre suposat sentit de la responsabilitat i bla, bla, bla es pensen que ja en fem prou per donar-nos per reconfortats i posar-hi pit i collons. D'això es tracta, oi? Per la part que ens toca ja ens espavilarem a sortir-nos-en d'aquesta també... I si no seguim prou bé les meravelloses "recomanacions" del departament, sempre podran dir que és culpa nostra; no de la seva manca de previsió, de les incongruències continuades, les informacions a deshora, la inexistència de recursos i la manca flagrant de rumb Quina decepció, senyor Bargalló! (perquè vostè, a diferència del "tete", sí que venia del nostre ram...)
! Farem la nostra feina, sí, però que Déu ens agafi confessats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada