1 de novembre. Reflexions semiconfinades

1 de novembre. Tots Sants i no hem anat al cementiri... Tant se val, però, perquè el dia ha estat emboirat i el pes d'aquest confinament que és i no és ha fet present a l'ànima la melangia d'aquestes dates. Sort encara, i ja en puc donar gràcies, que ens és permès d'estirar les cames i prendre aire en l'entorn proper. I que, després de prendre aire i d'acumular uns quants quilòmetres de llibertat a les cames, puc tornar a la tinta i al paper  per corregir exàmens; o abocar-me a la pantalla de l'ordinador per continuar programant, revisant, connectant, creant... 

Tant se val si és diumenge o dilluns. Un dia més. És el pa de cada dia d'aquest curs híbrid, incert, que obliga a planificar l'imprevist, a tenir gairebé el do de la ubiqüitat i a treure enginy i forces d'on sigui. I en què retrobar certes rutines fa bé: és just i necessari (com diria al missal).  Perquè, altrament, ens acabaria caient a sobre el sostre de les obligacions que no cessen i del patiment silent que provoca ser mare d'adolescents i filla de pares entrats en anys...

Farem bondat, per més que costi i que de vegades la temptació de sublevar-se hi sigui. Farem bondat perquè toca, perquè som pares i som fills, perquè ho necessitem i perquè tot és ja prou complicat. I seguirem aprenent a viure en aquesta incertesa i prenent alè en les petites gestes de cada dia.

Salut i força!

Prince, "Purple rain"