17 de febrer de 2021

Ja comencem a estar una mica vacunats...


Semblava que anàvem pel pedregar, però...

Just passat el llindar de mig febrer, el curs ja comença a fer baixada. Aquest any estrany, de carnestoltes diluït i sense setmanes blanques, semblava que se'ns faria de digestió lenta. Però no: estem massa atrafegats posant-nos al dia per perdre temps comptant setmanes. I, com aquell qui res, ja hi som pel tros: palplantats a l'equador del curs i prou sencers, malgrat les expectatives inicials, gens falagueres. Això sí: els cursos, cursets, conferències, tutorials, meets, videoconferències,  formularis i múltiples variants de tot plegat ens comencen a sortir per les orelles. I alguns privilegiats (o no) fins i tot hem gaudit del do de certa ubiqüitat (gens recomanable!). Potser és aquesta la clau que les setmanes se'ns escolin precipitadament.

Amb tot, no està pas tot dat i beneït, òbviament. Mig curs dona per a molt, només faltaria! Encara que ja ens fa la sensació que hem assolit un cim que se'ns feia inabastable. Potser perquè els apocalíptics no preveien arribar al mes de classe, els escèptics preferírem deixar-nos arrossegar pel corrent (però remant per intentar mantenir un rumb prou segur) i els optimistes... (n'hi havia?).

El cas és que hem pogut anar remant i mantenir el cap fora de l'aigua, que no és poc, malgrat que els responsables de tot plegat no ens havien donat ni tan sols un flotador de goma per evitar el naufragi. I potser per això, perquè hem après a navegar sobre aneguets de goma, poc o molt, alguns ens hem acabat creient que potser sí que som una mica invulnerables i que estem fets d'una altra pasta... 

No ens queixem, però, que tenim molta sort. I tant! Tenim la sort d'assabentar-nos sempre de les grans  notícies que ens atenyen per la premsa. Sí, per tan poca cosa ens tenen! Però tot arriba, per bé i per mal.

Per exemple, estan arribant al final de la tortura en què aquest any s'ha convertit el procés d'oposicions companys que no han defallit ni un sol dia. Quin exemple de paciència, resiliència, professionalitat... i companyonia! Se n'aprèn tant en moments així de gent com ells! Quin luxe compartir-hi travessa!  Amb més o menys fortuna, val a dir -que això no es tria- però tots van arribant a l'alleujament del final del procés, aquesta mena de dol que cal viure i pair. Per a aquesta vivència no hi ha vacuna que hi valgui... 

Parlant de vacunes: després de saber la nova via telenotícies (només faltaria!) ahir vam començar a rebre correus del departament encara anomenat d'Educació -a veure quan sobreviu el nom a la nova conselleria!- donant-nos la primícia; es veu que ens arriba la vacuna i que no ens l'haurem de posar nosaltres. Al·leluia!




1 comentari:

  1. Ei, Àngels!!Ja trobava a faltar les teves tramuntadades.Sempre plenas de paraules pacients i optimistes.Sempre troves el costat positiu a tot, no defalleixes.Content de tornar-te a tenir a la meva bústia.Segueix, si us plau, que sempre m'alegras el dia.Maca per dins i maca per fora.Es un plaer tenir les tevas tramuntanades.
    Salutacions.
    Amadeu Clarà
    amadeuclara@hotmail.com

    ResponSuprimeix

I tu, què hi dius?