Passaria d’esquitllentes per davant del mirall si el cos em fes cas. Però ja no soc prou àgil i la temptació de clavar-hi una ullada fugaç no acaba de trobar cap excusa per passar de llarg. No vull, però, malgrat tot, miro. I sento una esgarrifança que gairebé em paralitza. La imatge que la meva vista minvada em retorna em fa intuir el que sempre he temut: no soc ella, però el pòsit dels anys em fa reconèixer en aquell reflex algun detall indefinit que me la fa dolorosament present. Un dolor que no és d’enyorança. Un dolor que no és de dol. No m’hi assemblo. Gens, diuen. I sempre havia estat tan alliberador saber-ho! De fet, mai no he volgut assemblar-m’hi. Mai. I sempre m’havia fet feredat arribar a aquest punt de reconeixença feridora, per subtil i fugaç que sigui.
La mare mai no em va estimar. Sé que s’hauria estimat més que jo fos l’altra. Que me n’hagués anat jo, i no ella… I jo, per més que la idea em corqui, no estic gens segura d’haver-la estimat. Potser perquè mai no hi va haver cap amor al qual poder correspondre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada