17 d’octubre de 2021

Ficcions: L'altra (3)



Torno a obrir el calaix de la tauleta de nit. Ja fa molts anys que vaig aprendre a dormir a batzegades i em prenc els intervals d’insomni amb calma. Va amb el fet de ser vella, això! Sé que, tard o d’hora, les meves parpelles cansades es tornaran a agemolir sota el pes de la son, que acabarà tornant. Cada nit és així. Com una lletania. Mentrestant, però, a vegades rumio. Prou que intento no deixar-me portar pels pensaments per no acabar de desvetllar-me, però hi ha nits que l’enyorança em venç. Aleshores palpo dins el calaix fins que trobo el rellotge del pare. He perdut el compte dels anys que fa que va deixar de marcar les hores. Tant se val. El rellotge vell va sobreviure amb ell el calvari de la guerra. Per això no se’n va voler desempallegar mai. Era l’únic testimoni de les calamitats viscudes en aquell camí de tornada del qual mai no va voler parlar. La tornada de tot i de res, deia sempre… I no el trèiem d’aquí. 

De joveneta em fascinava aquell rellotge d’esfera nacarada i caixa de plata. Tenia una  cadena gruixuda que li penjava de la butxaca del pantalons, sempre ben planxats, que era molt presumit! El darrere del rellotge era tot gravat amb flors i unes inicials recargolades. Però no eren les del seu nom. Coses d’avantes, deia. I no el trèiem d’aquí…


Jo devia tenir uns quinze anys quan el rellotge del pare va dir prou. Un dia va anar a caçar bolets i va tornar amb el cistell ple d’ous de reig. Quin goig que feia! Però el pare no estava gens satisfet: el rellotge se li havia aturat enmig de les sureres. No sabria dir si estava trist,  enfadat, o una barreja de les dues coses, però no se’n sabia avenir que no anés. 

Va mirar de fer-lo arreglar, però no hi va haver res a fer. Prou que, tossut com era, el va dur a tots els rellotgers de la comarca: no tenia remei; la maquinària s’havia rovellat.  Tot i així, van passar anys abans no se’n va poder separar. Era curiós veure’l amb el rellotge de polsera lluent al canyell i la cadena del vell rellotge penjant de la butxaca, com una relíquia muda d’un temps intocable i d’uns fets innombrables.


Jo no he pogut descobrir els secrets que amagava el vell rellotge. Tampoc no vaig voler furgar mai en els records del pare. El dia que va estar preparat per a separar-se’n, me’n va fer ofrena. Sabia que el cuidaria. I jo l’he guardat fins avui com un tresor. 

I, ara, aquell rellotge de butxaca que sempre va mantenir el secret del seu origen em parla del pare, que fa tants anys que ja no hi és...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?