De primer van ser uns mots breus...

De primer van ser uns mots breus, un missatge escrit d’un desconegut. Només tres paraules soltes. Un desig amable i concís d’un col·lega potser tímid. I a aquells mots els van seguir més paraules. Paraules boniques, directes i planeres, d’un trobador amant del trobar lleu. I cada dia van ser més les paraules que s’enfilaven i es trenaven entre l’un i l’altra.
Després ella va descobrir-li la veu: una veu suau que li va fer bategar més fort el cor al primer so. Una veu que amanyagava amb aquelles esses arrossegades i sensuals, de to tebi i dolçor sempiterna. I ella aclucava els ulls i li veia la veu.
I al final van ser aquells ulls negres de claredat infinita que li donaven alè i li robaven cada dia paraules i cada nit, somnis.