L'home gris vestit de gris ha baixat per la rampa sense maleta i m'ha atrapat en el seu èxtasi solitari.
Avança gairebé levitant. Sembla que els peus no li toquin a terra, en un avançar fluïd i sedós, gairebé ingràvid. Va sol. Lent. Passa lliscant, impàvid i calmós enmig del vaivé frenètic dels viatgers que inunden la terminal 1. Deixa anar els peus de manera compassada, clavant la punta a terra en un trepig, malgrat tot, lleuger i gràcil. I avança indolent entre un trànsit atrafegat que li sembla aliè, que no va de cap manera amb ell. I se'n va.
S'allunya amb el seu halo de misteri deixant enrere els passos perduts…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada