27 de maig de 2015

Els darrers metres fan pujada



Alguns alumnes (poc feiners, despistats, bohemis o bon vivants.... ) es van adonant, amb esglai, que ja són a les escorrialles del curs; sobtadament inicien una cursa desenfrenada per arribar a la meta de l’aprovat o per estirar unes notes massa migrades.  D’altres, que s’hi han fet més, estan tirant ja de la reserva perquè se’ls va acabant, lògicament, el combustible. A tots plegats els darrers metres de la cursa se’ls fan costeruts, mooolt costeruts. N’hi haurà que perdran definitivament l’alè i es donaran per vençuts abans de la meta sense haver fet un darrer intent (per agònic que sigui!); alguns altres encara podran fer l’esprint necessari per no quedar fora de la competició i s’asseguraran el passi a la propera “eliminatòria”.  Però, continuant amb el termes esportius, els que em causen més estupefacció són aquells que no han entrenat en tot l’any però que diuen, ben convençuts, que aquest mes de juny correran una marató... i la guanyaran! No sóc ningú per dir-los que no ho intentin, però quan treguin el fetge per la boca en l’agosarat intent o quan els vegi afrontar l’esprint caminant xino-xano, em costarà molt estar-me’n de dir: “d’on no n’hi ha, no en pot rajar”.
A la vida calen constància, esforç, voluntat i il·lusió per reeixir en el que fem. Deixar-se portar no sol dur gaire enlloc. Enhorabona als que ho han entès així i perseveren en el que fan.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?