Fa poc vaig sentir dir a propòsit d’un sociolingüista recentment traspassat -Miquel Siguan- que un dels grans mèrits que atresorava era el d’haver estat un “home-pont”: rigorós i apassionat en la seva disciplina, però sempre obert a totes les formes del saber i als pensaments més diversos. L’associació d’idees va ser inevitable: salvant les distàncies, transgredint -probablement- el valor originari del terme i en àmbits diferents i diversos, què era Ernest Lluch, sinó un “home-pont” de conviccions fermes i esperit obert, a punt sempre per donar alè al diàleg?
Oriol Pi de Cabanyes deia en una glossa que li va dedicar:
“Lluch va arribar a la política des de la cultura, des de la passió pel coneixement en totes les seves dimensions. I és que va ser un home de tants interessos com lectures, brillant, imaginatiu, obert al saber en totes les seves facetes, com si se sentís un més dels savis de la Il·lustració.”
“Lluch va arribar a la política des de la cultura, des de la passió pel coneixement en totes les seves dimensions. I és que va ser un home de tants interessos com lectures, brillant, imaginatiu, obert al saber en totes les seves facetes, com si se sentís un més dels savis de la Il·lustració.”
Era difícil, diuen, no deixar-se seduir per a modèstia i l’afabilitat que traspuava la seva persona senzilla. No era, diuen, un erudit de saló, sinó un savi senzill que impressionava pel seu rigor, la innegable capacitat de treball i la proximitat que permetia... De segur que devia ser un gran tertulià, un home de conversa sincera, sentida i productiva. Les seves col·laboracions a la ràdio el mostraven així. I aquesta, justament, és l’estampa que en recordo d’algunes de les conferències amb què ens havia obsequiat als figuerencs en el marc incomparable de la biblioteca del vell Casino Menestral; aquell espai acollidor que va prendre el seu nom després d’un fatídic vint-i-u de novembre...
Justament tinc ben present la darrera de les seves visites a aquell espai on no li recava gens apropar-se. Amb prou feines unes setmanes abans del vil assassinat. Aleshores, al final d’un acte familiar malgrat la dimensió del que hi va explicar i el pes innegable del seu nom, hi vaig creuar unes frases... Em va impressionar vivament. Les llàgrimes que vaig vessar en silenci el matí acabat d’estrenar d'aquell dia de novembre del 2000 mentre la ràdio del cotxe em descobria la terrible nova eren un trosset d’ànima; eren llàgrimes sentides com la sang que s’escola d’una ferida oberta. Que injust i que absurd! Per què ell? Per què? Per què allò?
Crec que hauria de dir, per ser honesta, que no el vaig conèixer, però que el vaig admirar -i el continuo admirant- profundament. "Sapere aude!" deia Kant. I Lluch ho va fer realitat... Encara que a vegades sigui dolorós saber...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada