Política? A mi no...
Segur que tothom ha sentit dir alguna vegada “jo no entenc de política”, “a mi la política no em diu res” o “no en vull saber res, de política”... Fins i tot és més que probable -hi posaria les mans al foc- que aquests paraules hagin sortit de la vostra boca en més d’una ocasió. Poc hi tinc a dir. Cadascú és lliure de pensar com vulgui i d’expressar-se com li plagui -només faltaria!-.
És possible que més d'un hagi verbalitzat idees com aquestes amb plena consciència del significat d’unes afirmacions tan rotundes. O que hi hagi arribat dolorosament després d’un procés de desafecció progressiva. No és gens improbable, vist com està el panorama. El desencís i la desil·lusió poden desmotivar qualsevol. No és menys cert, però, que moltes vegades aquestes afirmacions només són una fugida d’estudi, inconscient o no, produïdes més per la desídia i el tantsemenfotisme que no pas per convicció.
Algú pot pensar qui sóc jo per renyar ningú. Té raó: de fet, no tinc cap intenció d’amonestar ni de fer apostolat de res, però sí que m’agradaria remoure, modestament, alguna consciència i més d’una “inconsciència”... Provocar? Potser també. No hi veig el mal. No em canso de repetir que percebo en la societat que m’envolta una desídia més que preocupant a l’hora d’exercir el sentit de la responsabilitat. En els joves, sí, però també en els més grans. Tothom vol que es tinguin en consideració els seus drets com a ciutadà o ciutadana, que es respectin les llibertats individuals, que es tinguin en compte els més mínims trets diferencials i fins els gustos més privats... Però massa sovint trobo a faltar la mateixa insistència i passió a l’hora d’exercir els deures. I em refereixo tant als individuals com als col·lectius, que per a això som éssers socials i socialitzats. On queda l’exercici de la responsabilitat? No implica això el fet de formar part d’una societat suposadament civilitzada? El sentit comú, em fa creure que sí, encara que els fets a vegades s’entestin a demostrar que la nostra societat no funciona ben bé així.
Més amunt m’he lamentat de la desvinculació, conscient o no, entre una part important dels ciutadans i la política. Evidentment, no pretenia referir-me a la “política” en tant que “ciència i art de governar”, sinó a la política en un sentit molt més ampli: la política en el sentit etimològic del terme, la que té a veure amb la ciutadania i amb les seves preocupacions del dia a dia, amb la vida real, amb la prosa de la vida.
De veritat podem ser tan ingenus de creure que és possible viure al marge de la política? Ja em disculpareu, però em sembla una autèntica fal·làcia! Ara bé, és evident que hi ha maneres molt diverses d’entendre-la i de practicar-la... i moltes d’elles son prou vàlides, efectives i lloables -que és el que en definitiva ens preocupa als ciutadans-. Innegablement, hi ha moltes maneres de militar, sense necessitat de dur un carnet a la butxaca ni d’acceptar submisament servilismes. La “política”, la fem tots, i la fem cada dia.
De moment se m’acut que pensar en la ciutat que volem per a nosaltres i per als nostres fills és una manera de fer política sense fer “política ficció”, la política d’estar per casa.... i si això ens sembla massa difícil, podem començar per deixar clar, si més no, allò que de cap manera volem: castells de sorra, naus sense rumb, polítiques d’aparador i cortines de fum.
De veritat encara creieu que la "política" (llegeixis en sentit ampli...) no va amb vosaltres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada