12 de març de 2010

Identitats? (Article publicat al bisetmanari Hora Nova 12/03/10)

"Qui perd els orígens, perd la identitat", deia (i diu) una cançó de Raimon que sempre m'ha agradat. Fa poc més d'un mes, Salvador Cardús en recordava justament aquestes mateixes paraules en una conferència que va fer a Figueres a propòsit de la identitat dels catalans dins d'un món "globalitzat". Si les reprenia, però, no era per fer-ne un estendard. Més aviat al contrari: deia que, si bé anys enrere n'hauria subscrit sense cap dubte el sentit i l'esperit, els anys de reflexió sociològica -diguem-ho així- li havien fet veure que, de fet, aquesta afirmació seria poc menys que una fal·làcia si no es puntualitza. S'ha demostrat que, històricament, el que ha fet perviure la nostra cultura i ha permès que superés obstacles ben diversos ha estat, justament, la capacitat d'aquest poble de mirar endavant i adaptar-se a els circumstàncies. Això no significa oblidar, no: l'oblit no duu enlloc. Ni és just, ni és constructiu, ni és, a la llarga, sa. És evident, però, que tenir memòria -que sí que cal- no implica haver de quedar-se ancorat, lamentant-se, mirant-se el melic o delectant-se en glòries passades... El tren passa i s'ha d'agafar quan toca, és clar. I cal anar canviant d'equipatge segons el moment si no volem desaprofitar el viatge. El trajecte és ple d'estacions. I a cada nova parada hi ha una part del passatge que es queda enrere i nous companys que se sumen per continuar l'itinerari. És un fet natural.
I si la capacitat d'aquesta nostra terra -de pas des de fa segles- d'acollir amb profit els passants i els que han vingut per quedar-s'hi és el que ens ha dut a ser com som, per què hauríem de canviar ara?
Curiosament, pocs dies després de la interessant conferència de Cardús que m'ha dut a fer-me aquestes reflexions, en un context ben diferent escoltava Miquel Àngel Essomba, director del centre Unesco de Catalunya. Les conclusions a què arribava en una sessió de formació de professorat sota el títol "L'educació intercultural en temps de crisi" coincidien amb les de Cardús en l'essència, si més no. La identitat s'ha d'entendre com un concepte dinàmic, canviant i amotllable.
Interessants i sàvies visions. El missatge que en trec jo és clar: cal mirar endavant! Malgrat l'aparent paradoxa que implica reconèixer que qui perd la identitat no és qui perd els orígens, sinó qui no és capaç d'assumir el porvenir. En resum: ni oblidar, ni ancorar-se en el passat...

Justament, ara m'adono que aquesta idea no desdiu gens -ans al contrari- del que jo ja comentava fa unes setmanes en aquestes mateixes pàgines sobre la inquietud i el dinamisme gairebé idiosincràtics dels figuerencs per adaptar-se als moments, les modes i les circumstàncies i saber-ne treure partit.

Ai, però... potser m'equivocava quan pensava que estàvem preparats per a superar els dies grisos i el tantsemenfotisme. Potser alguns ara pequen per excés en l'afany de situar Figueres en el mapa (o és que s'hi volen situar ells i prou?). És aquesta la identitat qu volem? O volem gent que es concentri més en casa nostra i en els nostres maldecaps quotidians?

Posats a repartir una mica, crec que no està de més recordar a tots el que formen part de la tripulació "renovada" que mena aquest vaixell municipal, que la nostra ciutat necessita gent que treballi aquí, des d'aquí i per aquí i que hi sigui quan toca... Prendre conyacs a la vora del foc en moments difícils no és precisament un exemple de responsabilitat; tampoc és recomanable fer campanya per BCN mentre la ciutat és de potes enlaire. Què voleu que us digui: a mi em fa el mateix efecte que aquelles persones que, quan fan endreça, aixequen la catifa i amb l'escombra hi amaguen la pols a sota!

Ah! Per cert, senyors, en una societat 2.0 no és tampoc admissible que la informació no arribi a l'hora en moments de dificultat. Hem quedat que cal anar endavant, no?


12 de març de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?