3 de maig de 2022

Riure's del mort i de qui el vetlla

Riure's del mort i de qui el vetlla és una pràctica molt saludable (a vegades) quan es tracta d'anar endavant i no quedar-se ancorat en la temptadora pràctica del lament estèril. Però s'ha de saber dosificar la pràctica del "tansemenfotisme",  com passa amb tot a la vida. És prou sabut que per anar bé, cal tastar de tot i no abusar de re. Altrament caiem en el risc de prendre-hi mal, patir empatxos o que ens prenguin pel pito del sereno. Això darrer és el que passa sovint als del meu gremi, massa acostumats a parar l'esquena i fins i tot l'altra galta. No és que no ens queixem, no, però fa anys que els mitjans no ens fan cap favor a l'hora de destacar titulars i "vendre" el producte.  Deixant de banda que, com en tot col·lectiu, també en el nostre n'hi ha per donar i per vendre: gent que  no sap ni de quin peu calça, apòstols del funcionarisme més exacerbat, llepaculs i llepafis diversos. 

Ara, el que fa el conseller d'Educació no té nom. O sí, però més m'estimo callar-me'l, perquè en diria una de massa grossa! No es pot ser més cínic i barrut. Acusar un gremi com el dels docents de ser reacis a la innovació i de viure estancats quan som un dels sectors que més ràpid i amb menys mitjans ha hagut d'entormar sempre els canvis obligats per les circumstàncies -i de manera molt més accentuada encara des de la pandèmia- és un insult a la nostra feina. Pretendre que encapçala una política democràtica al departament quan ell mateix ha dit públicament -i sense que li caigui la cara de vergonya- que ha tallat el diàleg amb els sindicats perquè si tot s'hagués de dialogar no es podria arribar mai enlloc no és cinisme? Vendre fum pretenent presentar projectes enlluernadors de nous dissenys d'espais quan hi ha encara multitud d'aules i de centres que malviuen en barracots no és ser un frívol? Multiplicar ajuts a centres concertats en nom d'una escola inclusiva que no pot ser per manca dels recursos més elementals no és ser un provocador?

Encendre constantment la metxa en contra dels treballadors del teu departament que són dia rere dia a les trinxeres per tirant endavant l'enesenyament del país malgrat els canvis continus d'orientació i de currículums, les obligacions burocràtiques creixents, la inoperància de l'administració, la pressió social,  la falta de rigor... quin nom té?

Reivindiquem la nostra feina: la dels que tenim vocació i trepitgem el terreny, la dels que prenem el pols real a la societat des de les aules de centres de màxima complexitat i la dels qui arrufem el nas amb coneixement de causa quan des de la comoditat asèptica dels despatxos se'ns acusa de no fer la feina i es ven fum a cabassos.

Riure's del mort i de qui el vetlla pot acabar convertint a qui ho practica en un bufó a qui tothom perd el respecte... De més alt n'han caigut!

Lluís Llach, "La gallineta"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?