2 de juliol (i ja en sumem vint...)

Diuen els tòpics (i el sentit comú) que els fills s'han d'educar donant-los ales perquè en el moment que toqui emprenguin sols el vol. El procés per arribar a aquest punt és un camí fet a cegues en què pares i fills compartim aprenentatges: mentre uns aprenem a ser pares, els altres apreneu a ser fills i, sobretot, a ser persones. 

Vull creure que ara que fas vint anys, aquesta primera fase de creixement ja està més que superada i que ens n'hem sortit prou bé. Veure't a tu i l'entorn que t'envolta ens ho demostra. Tu, de fet, ja fa molt temps que vas començar a fer el teu camí. Però les circumstàncies de la vida, amb una pandèmia aixafaguitarres pel mig, han fet que no hagi estat fins aquest any (o fins aquest curs, que encara comptem les etapes així) que has aixecat de veritat el vol. Ho has fet gaudint, vivint moments d'alegries immenses, d'amistats noves i intenses, d'experiències plenes. També has tingut instants de decepció o de dolor. Però aquest contrapunt dolorós és necessari, ja ho entendràs, per viure amb més intensitat encara els instants plaents.  

Segueix endavant amb pas ferm i decidit i no tinguis por de viure. És el teu moment i ara et toca a tu. Aixeca el vol. Sense por: nosaltres serem a un costat per si ens necessites, ja ho saps. 

Estem molt orgullosos de l'home en què t'has convertit.

T'estimem!