Dilluns blau?

Es veu que avui és #BlueMonday i toca estar trist o, si més no, melangiós. Però no: contradic els creadors d'etiquetes i de tendències que ara ens volen marcar el dia a dia i imposar el que toca. Avui he sortit a treballar i el cel rogent del meu Empordà m'ha carregat bé les piles. 

Avui no estic ni trista, ni pansida, ni ensopida. Potser sí que ahir o abans d'ahir vaig haver de fer el cor fort davant aquelles ganes irreprimibles i irracionals de deixar-me anar en una plorera immotivada però, de ben segur, catàrtica. Però avui no: he dormit poc, però prou bé. I m'he adonat de la sort que tinc de poder continuar amb la rutina de cada dia i veure la cara a la majoria dels meus alumnes i companys sense el filtre d'una pantalla. No us diré que no em llevi cada dia amb una barreja de mandra, desencís i feixuc pes del sentit de la responsabilitat que em fan trontollar els ànims, però, malgrat tot, soc afortunada. I ho soc perquè puc emprendre cada dia, xino-xano i notant l'aire a les galtes, el camí cap a la feina. I puc percebre com el dia va prenent color, hi hagi o no núvols a l'horitzó. 

Avui el cel era rogent i s'oferia com una magrana sucosa i esclatant. I m'ha sabut greu no tenir temps per aturar-me a badar mentre anava imposant-se el blau nítid del cel empordanès entramuntanat. Dilluns blau, sí, però blau de cel serè i esperit tranquil.

De motius per estar tristos n'hi ha. Sempre. I massa. Però també n'hi ha, suficients i prou potents, per mirar endavant i somriure.

Demà ja serà un altre dia.