19 d’octubre de 2012

Ha mort el Mestre Jordi Castellanos

In Memoriam

Recordo les classes de Castellanos sobre Modernisme a la UAB. El professor exigent, metòdic, rigorós, respectat... savi! Aparentment distant, però afable; serè, però apassionat en la seva tasca...
Recordo la primera classe amb ell, acabada de llicenciar a la UdG. Érem un grup de gironines que ens vam llençar a l'aventura d'anar cada divendres a Bellaterra per continuar-hi els estudis  de literatura catalana contemporània en què ens havia introduït amb passió la Mita Casacuberta. Hi vam arribar empetitides per la seva aura, creient que els gironins érem poca cosa quan anàvem a la casa gran de la UAB! I amb una autoestima ben poc afiançada de provincianes. 
Castellanos, que coneixíem per força per les referències bibliogràfiques i per boca de la Mita, era per a nosaltres el paradigma del professor instal·lat en una aura que tendia a menystenir els que ens hi acostàvem des de l'antic CuG, l'acabada d'emancipar UdG.  Certament no ens rebia amb passió, però ens acollia i valorava el rigor i la feina ben feta. No era aquell ogre que algú ens havia volgut fer creure.
En recordo especialment una sessió, un divendres a la tarda, en aquelles classes de 3r cicle que, si bé no eren divertides, sí que eren apassionants! (Estudiar el Modernisme amb Castellanos era un luxe). Joan Carreras i Pera no va poder evitar fer un cluc; a l'altre costat de la taula, Sebastià Alzamora reia per sota el nas... Amb ironia fina, Castellanos va fer un comentari lleu, com qui no vol la cosa,  i va continuar endinsant-nos per sots feréstecs o conduint-nos per camins de llum, qui sap!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?