Dies enrere, després d'exaltar les virtuts i els goigs innegables que comporta anar a peu pels carrers de la nostra ciutat (amb “detalls” o sense, que això va a gust de cadascú, només faltaria!), ja vaig aventurar que tornaria per convidar-vos a visitar el costat menys idíl·lic de les passejades per Figueres.
Així que, si no us fa res, avui em permetré la llicència d'acompanyar-vos a veure la ciutat d'una altra manera: amb ulls de “maredecriaturaambcotxet”.
Ja han passat una colla de dies (i uns quants anys) d'ençà que vaig descobrir, tot just estrenada la meva faceta de mare maldestra i inexperta, la trepidant aventura d'intentar arribar a algun lloc caminant per aquests carrers i places amb cotxet. El temps m'ha ensenyat que no tots els fracassos són atribuïbles a la poca traça de la mare “novella”: he repetit com a mare i començo a acumular quilòmetres, però les coses no han canviat gaire!
En resum: és un fet irrefutable que l'espècie “maredecriaturaambcotxet” ho té realment cru per desplaçar-se sense un entrenament previ intens. A còpia d'anar topant amb dificultats múltiples, però, acaba desenvolupant una aptitud extraordinària per adaptar-se a un medi tan hostil i es fa prou hàbil en l'art de sortejar tota mena d'obstacles.
D'obstacles, els nostres carrers, places i voreres ens n'ofereixen de tota mena: d'estructurals i de circumstancials, de sòlids i de no tan sòlids, d'evitables i d'inevitables... Així que les dificultats que ens poden entorpir en l'intent d'emprendre la fascinant aventura de descobrir a peu la nostra ciutat són de naturalesa ben diversa. Algunes depenen d'imponderables, i ben poc podem fer per evitar-les: el pas del temps comporta un desgast, com comporta també nous usos i noves necessitats per als quals els vells espais no sempre estan adaptats. El que hauria d'estar ja eradicat, però, són els fanals, papereres, senyals, paradetes, testos i altres artefactes plantats enmig de voreres que esdevenen gairebé impracticables. Suposo que aquí podem apel·lar a les autoritats perquè hi posin mà. D'altres dificultats, en canvi, sí que depenen de la irresponsabilitat i/o de l'incivisme de les accions dels ciutadans, diguem-ho així, de carrer.
Quant als primers, em consta que s'està fent un esforç (només faltaria!) per adequar i arreglar calçades i voreres, encara que el ritme i l'abast d'aquestes intervencions no siguin del gust de tothom. D'altra banda, és ben lloable l'interès per alliberar certes zones de la nostra ciutat de cotxes estacionats a fi d'afavorir un espai més amable per als vianants. (Aquí he de confessar, però, que, egoistament i a cop calent, alguna vegada també he reprovat aquesta dèria "pacificadora"). El problema rau en el fet que molts conductors i conductores despreocupats, desesperats o, simplement, maleducats, opten per ocupar l'espai dels vianants. Arribats a aquest extrem: què hi guanyem els caminants? On abans hi havia una zona reservada per a l'estacionament de vehicles a la calçada, ara conductors desaprensius miren d'esquivar la ratlla groga plantant el cotxe sobre la vorera! Val a dir, posats a confessar, que, de tant en tant la "maredecriaturambcotxet" també deixa anar algun exabrupte o improperi i, fins i tot, es veu en la necessitat de reprimir unes ganes immenses d'arremetre contra un retrovisor invasor i de desfogar certs instints vandàlics damunt un vehicle de dues o més rodes "graciosament" aturat o estacionat al seu pas. Però es reté.
Un altre handicap el suposen les inevitables obres. Qui vol presumir, ha de patir... Però no hi ha una manera humana de posar ordre al desori que pot suposar l'existència de dues o més obres simultànies en un mateix carrer? Si més no s'hauria d'evitar l'absurd que suposa que un pas de vianants provisional disposat amb la funció d'evitar els inconvenients d'una vorera afectada per obres et condueixi a l'altre costat del mateix carrer amb la sorpresa que, o no hi ha vorera, o també hi ha obres! Vet aquí un risc afegit a la nostra aventura.
És clar que, posats a repartir, també n'hi ha d'haver per als que circulem a peu! No estem pas més lliures de pecat que els altres. La nostra "maredecriaturaambcotxet" de vegades no se'n sap estar de recriminar a un altre vianant el fet que "involuntàriament" li hagi "caigut" un paper, un xiclet o vés a saber què a terra. Hi hagi o no hi hagi prou papereres a la via pública (sincerament, no m'he pres mai la molèstia de posar-me a fer-ne inventari, ni tinc cap intenció de fer-ho), no es mai disculpable aquest afany de desfer-se de les noses sense miraments. Arribats a aquest capítol no cal dir que un tipus de nosa que m'esperona especialment l'instint reprovatori són els records que els amos i mestresses d'alguns gossos deixen a la nostra vista i al nostre pas! Sort n'hi ha, i cal dir-ho, que, si més no al centre, l'arranjament i manteniment d'espais públics adreçats a l'esplai de la mainada ha millorat aquests darrers anys, però és que ja tocava!
Amb tot, mantinc i refermo la meva invitació a descobrir i gaudir les benaurances del passeig per Figueres. Però no vull acabar sense retre homenatge (per solemne que sembli) a tots aquells que amb moltes més dificultats per moure's que no pas la nostra soferta mare (prou àgil i sana encara) no tenen altre remei que sotmetre's heroicament a les dures condicions d'aquest hàbitat per desplaçar-se.
30 abril 2009
(Publicat a Hora Nova 08/05/09)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada