Fa dies, tot fent el cafè amb un amic d'aquells de tota la vida amb qui de vegades ens fem la il·lusió d'arreglar el món, va acudir a la conversa la preocupació comuna que tenim per la llengua de molts personatges públics, polítics inclosos. No va caldre invitació per què el tema acaparés ràpidament el nostre interès -les nostres tertúlies tenen això: qualsevol tema hi és benvingut sense necessitat de cita prèvia!
Em deia el meu amic -- anomenem-lo XXX, i feu-vos a la idea que ja us l'he presentat-- que n'està tip del llenguatge “políticament correcte” que ho acaba emmascarant tot i que sovint ens distreu d'allò que realment importa. Molts s'han especialitzat, potser sense ni tan sols saber-ho, en aquest subtil art de parlar molt per no dir res: amb quatre formulismes i un nombre indeterminat de tòpics, llocs comuns i banalitats diverses basteixen discursos ensopits i buits.
De tota manera, aquesta manca tan palesa d'aptitud per saber o voler (qui sap!) dir les coses pel seu nom no és exclusiva de l'estament polític: crec que avui dia és un mal ja gairebé endèmic de la societat. El llenguatge és cada vegada més pobre, més buit, més imprecís... i es troba a faltar gent que tingui el valor de dir les coses pel seu nom, però amb fermesa, amb estil i, sobretot, amb contingut!
Potser ens han de fer més por, però, els discursos bensonants i enfaristolats que només ens regalen l'oïda i, amb una mica de sort, l'ego.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada