Avui em permetré el poc seny de parlar del “via crucis” de les obres del Casino Menestral. Però no patiu... no penso buscar ni atiar polèmiques. No. Només en parlaré des del punt de vista d'una ciutadana esperançada a veure el principi del fi. Puc, doncs, dir-hi la meva sense que ningú se senti ofès?
El cas és que jo no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini.
Ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets. A més: segurament hi ha culpes compartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses (però difícilment n'hi ha cap d'única i absoluta). Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada