Se suposa que hauria d'estar mitjanament satisfeta. Jo, o el que en queda de mi, és clar. Al cap i a la fi he aconseguit arribar sencera a divendres malgrat una setmaneta prou atrafegada per acabar amb qualsevol ànima! I, ben mirat, no em puc queixar: escric això en un recés de la tasca aclaparadora que suposa la correcció de munts d'exàmens, però amb la sort de poder seguir de reüll els jocs dels indiscutibles reis de casa meva, els meus petits.
Ja se sap que els fills porten tràfec, maldecaps i hores de son perdudes, però també són tota una inestimable lliçó per a les nostres vides... Llàstima que alguns (i no pas pocs!) s'entestin a voler aprovar l'examen sense estudiar la lliçó i sense fer els deures corresponents... Mal model, sí senyor! Com es pot aprendre la responsabilitat des de la irresponsabilitat?
A hores d'ara, no em sorprèn que els i les adolescents es comportin com a tals. Què n'hauríem d'esperar, doncs? No sóc tan il·lusa! No em sorprèn ja tampoc que alguns pares i mares d'adolescents es comportin -per activa o per passiva- com els seus consentits fills i ajudin a crear (i a procrear!) més ciutadans frescos i irresponsables. Sortosament, però, encara m'indigna constatar aquest fenomen. Més encara quan la tendència infantilista a descarregar les responsabilitats sobre els altres fa que es carreguin contínuament les neules sobre els "educadors" o, més directament, sobre els i les docents, sovint tan víctimes del sistema com la resta. És clar que tampoc no es tracta d'amagar el cap sota l'ala del gremialisme mal entès; de gent poc professional n'hi ha arreu: malalts "imaginaris", potiners, malastrucs i farsants. I prou sabem que, d'això, no se'n salven ni els que ens manen i ens menen...
De tota manera, en aquest país de queixa fàcil, però poc avesat a la crítica (i encara menys a l'autocrítica), és més senzill "posar a parir" -si se'm permet el col·loquialisme- el veí, ZP, el professor, l'alcalde, o tota la plantilla del Barça, si s'escau, que no assumir la possibilitat d'errors propis o aliens i reclamar on, quan i com toca -si toca!-.
Altrament, em fa l'efecte que tots plegats ens estem tornant una mica "funcionaris". Evidentment, en el sentit més poc amable del terme (i espero que no se m'ofengui ara cap company de condició). I tot té un preu...
Acabo. Espero que em sabreu disculpar certa dosi de mala bava en aquestes quatre ratlles: és que estem en època d'exàmens. Ja m'enteneu...
27 de novembre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada