No ho sé

No ho sé! No sé si és normal que la gent perdi la confiança en aquells que ens regeixen; però, si més no, és humanament comprensible el desencís. No sé si és possible mantenir, com demana el President, la confiança en les institucions. És evident, però, que els fets s'entesten a posar-nos-ho difícil. No sé si mai podrem fer neteja de tanta inmundícia que ens empudega l'aire darrerament. No ho sé. Cal, però, ser molt ingenu per creure que tota aquesta "brutícia" ha sorgit del no res. Siguem honestos. Què ens sorprèn realment: la manca d'escrúpols i la poca vergonya d'alguns, o el fet que ara, de cop, s'hagi decidit actuar i destapar la caixa dels trons? En època de vaques grasses costava ben poc fer els ulls grossos... tan poc com ara costa fer veure que tots plegats venim de l'hort .

Tampoc no sé si n'hem de donar la culpa als polítics i rentar-nos-en les mans alegrement. O si és cert que la temptació fa el lladre -mai no he tingut l'ocasió de provar-ho!-. Ni si és lícit predicar allò de "qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra". D'aquí al "tot s'hi val" hi va un pas! Estem d'acord que la picaresca i el petit frau han existit sempre (feu una ullada al vostre entorn immediat, a casa o a la feina, sense deixar de banda els vostres propis actes). Però totes les masses piquen! Això sí: les generalitzacions gratuïtes només condueixen a alimentar prejudicis i a augmentar la desafecció. En tots els gremis, grups i estaments hi ha hagut, hi ha i hi haurà gent mereixedora de confiança i respecte.

No és ara el moment de desentendre's de la nostra responsabilitat com a ciutadans i ciutadanes. Fugir no ens duu enlloc. En canvi, recuperant el sentit etimològic de la paraula política, estem més obligats que mai a actuar amb fermesa i exigència: de polítics i empresaris honestos, treballadors i lleials n'hi ha, i molts. Si més no, això vull creure. Exigim-los que desenvolupin la seva tasca i no defugim la nostra pròpia responsabilitat: estar més amatents que mai i encoratjar els que encara tenen ganes de tirar el carro endavant.

Alerta, però a caure en la candidesa de creure que darrere la tasca altruista i desinteressada de cap polític vocacional no hi hagi un punt d'interès: hi ha un punt de vanitat personal en l'afany de procurar el benestar dels altres. També és així en el meu gremi. Tot i que les lloances cap a nosaltres escassegen, a vegades he sentit parlar de la gran dosi de proïsme i vocació que suposa dedicar-se a la docència. Estic d'acord que la vocació és un pilar fonamental per emprendre aquesta feina. No comparteixo, però, la idea que sigui una feina altruista. No: ans al contrari, i parlo per mi, hi ha un innegable interès i egoisme en l'exercici d'aquesta vocació. I és sa que així sigui: només quan creus fermament que qualsevol situació pot ser propícia per obtenir algun aprenentatge pots ser un ensenyant honest.
Pensant, pensant, avui he arribat a la conclusió que també seria desitjable que els nostres polítics i polítiques s'apliquessin aquesta premissa. Potser així ens estalviaríem fer pagar justos per pecadors! De fet, segur,segur, no ho sé, però ho intueixo.

M.Àngels Vila Safont
2 de novembre de 2009