Fa poc més d'un mes, un nou estirabot del conseller d'”Educació” Maragall va atiar el meu esperit combatiu. La seva sortida endavant en solitari proclamant la decisió d'avançar l'inici de curs va provocar comentaris i reaccions de tota mena: els ensenyants tornàvem a estar al punt de mira. I jo vaig descobrir, sense haver-m'ho proposat ni poc ni gaire, que estic en un moment de la meva vida més propens a les “filípiques” que no pas a les “bucòliques”. Tant de bo em pogués delectar amb visions horacianes! Però -potser per deformació professional- tendeixo més a les arengues.
Aquella nit, probablement esperonada per algun comentari de carrer, en un rampell molt propi, vaig córrer al teclat i vaig deixar-hi fluir els sentiments. Però ja feia temps que la raó havia anat madurant aquelles reflexions... El resultat d'aquell disgust va ser una carta de to punyent a la premsa. (Tots tenim dret a moments d'arravatament!). Hi reclamava que cadascú assumís el paper que li toca per intentar redreçar, en la mesura que sigui possible, els mals de la nostra societat. I em mantinc ferma en aquesta idea. Potser sí que em va sortir un cert corporativisme en defensar el meu gremi: com a tot arreu, hi ha de tot en el nostre hort! Però crec que és prou raonable mantenir que els professors no som els únics responsables de tot, ni per bé, ni per mal. I això no suposa defugir la part de culpa que hi puguem tenir. Perquè, per més que el departament del senyor Maragall s'anomeni d'Educació (quin problema hi havia que es digués d'”ensenyament”?), no és feina, si més no exclusiva, dels ensenyants educar els futurs ciutadans.
Apel·lar al sentit de la responsabilitat no és ser catastrofista. El gran mal que patim avui dia és que molts objecten, quan no dimiteixen, del paper que els toca: pares i mares que obliden que la paternitat és a temps complet i per a tota la vida; fills i filles que no han après que el món civilitzat es regeix per normes; ciutadans i ciutadanes que desconeixen els seus deures i polítics que obliden que es deuen a tots els ciutadans.
En un món mancat de valors, la millor pedagogia es pot fer amb l'exemple. I el que ens cal, abans de res, és sentit comú: En època de crisi, recordar que no tots som rics, i que sense esforç no hi ha recompensa és, no només recomanable, sinó indispensable per tirar endavant.
I no parlo només d'economia; la més punyent, és la crisi de valors, la falta de referents dels nostres joves. I d'això, en som tots i totes responsables, sense excepció. També en el meu gremi hem d'aprendre a fer valer els nostres drets i a assumir els nostres deures, a “queixar-nos” quan i com toca, i a valorar el que tenim sense eludir l'essència de la nostra feina: dedicació, responsabilitat i una gran dosi de vocació!
Març 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada