Quan els vailets són petits els Reis els solen portar pilotes per jugar. Pilotes de futbol. Això sempre que els pares no siguin uns militants antifutbol consagrats. No és el cas. Alguns i algunes, doncs, comencen a caminar quan ja fa temps que remenen, amb poca o gens de gràcia, la pilota. I a molts papes i a algunes mames, els cau la baba veient-los entrabancar-se amb una pilota que en fa dos com ells, sovint "engalanats" amb la samarreta del club de futbol que admiren (els pares, òbviament). Per poc conscients que siguin, ja es deuen imaginar que el nen o nena no serà un professional idolatrat de la primera divisió que els assegurarà definitivament una suposada bona i mediàtica vida. Però somniar és de franc. I corren, és clar, abans i tot que el nen no hi demani, a inscriure'l a un club de futbol. Quina patxoca fan, amb aquelles samarretes i mitges balderes i corrent desorientats i sense gaire esma darrere una pilota que els va, també gran. Ai, senyor!
En Roger, però, no va ser d'aquests... De fet, devia tenir set o vuit anys ben bons quan va començar a aficionar-se al futbol. Quan va començar a tornar a casa amb els pantalons foradats i els genolls pelats. A mirar Inazuma Eleven i estudiar-se partits històrics dels ídols del seu pare a Barça TV. A quart de primària, la rivalitat amb els del gup A en els partits a la pista de l'escola va obligar els mestres a prendre mesures. Havien arribat a no voler passar per la mateixa porta que els rivals!
Però en Roger encara no volia jugar en un equip... Deia que en feia prou amb els enfrontaments al pati. I amb estudiar les tàctiques del Dream Team en els partits repescats de la nostàlgia a la tele, que rememorava, sense haver-los viscut, amb el seu pare. Aleshores, com que nedava, vam pensar que potser li agradaria provar amb el waterpolo... però va dir que no: a l'aigua en feia prou amb nedar i jugar sense normes. Ara puc dir que amb aquesta decisió ens vam estalviar moltes matinades i desplaçaments llargs els caps de setmana i entrenaments en hores més que tardanes. Però ho hauríem assumit si hagués calgut perquè creiem en els valors de l'esport i en la solidaritat que suposa compartir en un esport d'equip.
Amb deu anys finalment va voler fer el pas. I, és clar, el vam fer tots amb ell. Per gaudir plegats de l'aventura. La tria va ser prou fàcil: el CF Navata ens va fer de seguida el pes. I no ens n'hem mogut durant cinc temporades; cinc anys que l'hem vist créixer i aprendre al camp. I ara, que ens n'apartarem físicament perquè la crida per provar una altra experiència l'ha motivat prou, ens n'adonem com mai de la sort que hem tingut tots plegats per les experiències viscudes amb la gran família del Navata: les alegries en les victòries i el desencís compartit en algunes derrotes, els partits seguits amb intensitat des de la grada a sol i serena, les xefles... i els noms incorporats definitivament a l'agenda. Hem fet pinya. Pàgines escrites amb tinta indeleble. Això ja no ens ho pot treure res ni ningú.
Que qualsevol canvi implica cert neguit, tots ho sabem. Altrament, només la inconsciència ho pot explicar. Però a vegades ens fa bé que ens sacsegin una mica per tornar a posar els peus ferms a terra després de replantejar-nos coses. Obligats o escollits, els petits canvis ens fan moure: fer passos fora del nostre trajecte habitual, acceptar reptes encara que ens facin sortir de la zona de confort o buscar nous horitzons no és, per se, cap temeritat, sinó un estímul que ens fa sentir vius.
Aquest any personalment he viscut algunes d'aquestes petites sacsejades. I a dia d'avui he de dir que m'han carregat bé les piles: m'han permès retrobar-me i descobrir nous reptes després d'un parèntesi breu que no em va ser fàcil d'obrir, però encara menys de tancar, forçada per circumstàncies alienes... No me'n penedeixo gens de res. Al contrari: tot suma i deixa pòsit. He fet tantes coneixences i he après tantes coses! I considero que he deixat portes obertes. Gràcies.
Per això entenc que no era el moment de tallar les ales a en Roger. Perquè és un bon moment per assumir responsabilitats i reptes. Som conscients que ajustem, tota la família, una porta a un club que ens hem fet ben nostre. Però no podem negar a un noi que entén de l'esforç i la responsabilitat, la possibilitat de viure un repte del qual, vagi bé o no, en traurà aprenentatges... Ens n'anem amb recança després d'un darrer partit a Zarautz i d'un viatge compartit que ha estat un regal per a tots. Avui, més que mai, som conscients del pòsit impossible d'esborrar que ens deixen els anys viscuts amb intensitat al Club de Futbol Navata. Hi hem fet coneixences que deixen traça i amistats perdurables. Hi hem viscut l'entrada a l'adolescència del nostre fill en un entorn sempre amigable i sa. Per sobre de la competitivitat, sempre han prevalgut la cohesió del grup i les estones compartides, dins i fora del camp, amb famílies, tècnics i seguidors. El Navata ha estat una gran família: acollidora i propera. Però ara, no sense dubtes i recances, fem un punt i a part que volem que sigui un a reveure. Vosaltres ja sabeu on som. Nosaltres us durem sempre al cor. Sort, companys!
A reveure!
Lluís Llach, Que tinguem sort
1 comentari:
Aii dios, i com és que no m'havies dit que l'havies penjat???
Publica un comentari a l'entrada