Petits reptes

Partim de la base que no sóc de posar-me medalles; entre altres motius prou elementals, perquè tampoc no tindria gaires mèrits per sortir de la grisa mitjania...
Però no me'n puc estar de fer cinc cèntims a qui em vulgui seguir de la ferma voluntat d'acomplir petits nous reptes per sentir-me una mica més, diguem-ne, realitzada. I sense necessitat de tenir les butxaques plenes, de passar pel quiròfan o de subornar ningú. Com que ja tinc una edat i fa temps que no crec en contes de fades -potser tampoc no hi vaig creure mai: jo era més dels Hollister i Los Cinco- m'he decidit a ser pràctica i proposar-me reptes al meu abast. D'aquesta manera potser evitaré fer-me trampes al solitari, generar-me frustracions o morir (metafòricament) en l'intent d'escalar cims inassolibles. Potser ja m'enteneu. En qualsevol cas, aquesta decisió ferma de tocar de pes a terra no vol ser una renúncia a mantenir aspiracions i reptes o una concessió imperdonable a la vida monòtonament regalada dels que no aspiren a gaire res... A la vida necessitem un cert estrès i algunes cites d'índole diversa per ocupar l'agenda i sentir-nos vius; petits desafiaments per poder tastar  la diferència entre l'èxit i el fracàs (en minúscules). Òbviament reivindico el valor terapèutic i estimulant -sempre que no ens passem de dosi o ens automediquem- d'aquests propòsits que ens fan moure.

Jo, darrerament, en un moment en què em vaig haver de resituar professionalment en un tancar i obrir d'ulls i, tot s'ha de dir, sense cap altre dolor que el de la urgència, vaig recuperar alguns d'aquests petits determinis que ens ajuden a equilibrar-nos i a trobar sentit als petits detalls. No us en penso fer una llista detallada... molts petits reptes me'ls guardo per a mi: són meus i només meus. Però, una pinzellada, sí que us la puc fer. No us creeu expectatives exuberants o espereu confessions sucoses. Els meus propòsits discrets tenen el valor de la quotidianitat i de la normalitat; la senzillesa dels gestos que no suposen grans metamorfosis però que ens aboquen a la dolçor dels nostres petits triomfs.

Fa uns mesos em vaig proposar continuar alimentant aquest meu bloc amb reflexions sense massa pretensions. I ho vaig fent.  També vaig decidir que tornaria a participar en alguna cursa, sense ganes de deixar-hi la pell, després d'uns quants lustres de no fer-ho. I ja m'hi he estrenat sense perdre l'alè en l'intent. També he decidit ser més ferma en el meu propòsit de complir amb el lema "mens sana in corpore sano". I, de moment, la meva esquena en diu bé i gaudeixo com feia temps que no ho feia amb les suades al gimnàs. La lectura no podia quedar al marge d'aquesta reformulació de desitjos: continuo alternant a bon ritme la lectura de textos diversos. I no m'angoixo si alguna vegada abandono una lectura que no em complau (llegir per gust té això, fet que no em permeto, però, quan la lectura és prescriptiva  o per necessitat professional). Mentrestant, els reptes professionals no queden de banda: m'agrada la meva feina i espero amb candeletes reprendre projectes. Abans, però, haurem de tancar un curs que se m'ha fet estrany i començar, inevitablement, a posar els fonaments del proper.

Ah! Llegint, llegint, també m'he trobat -sense saber com- encadenant versos. I, contradient un meu principi, dictat per la consciència de qui se sap poc destre, els versos han acabat anant a parar a un concurs de poesia proper, que m'ha fet l'honor de seleccionar-me'ls... Em sento com quan de joveneta guanyava als Jocs Florals de l'institut! Que inconscient que era aleshores i que inconseqüent ara! Però no me'n desdic: ser-hi és un triomf minúscul que no em farà cap mal.

Em temo que el motor d'aquests petits reptes potser és el record d'allò que jo volia ser/fer quan tenia  poc més de quinze anys. Tant se val: em fan feliç aquestes gestes tímides i mesurades. Potser perquè no sóc res més que una persona normal.

Pensant, pensant, assumeixo que també estan dins del meu abast immediat propòsits més domèstics, com canviar el color de les parets de casa, fer endreça al traster o posar ordre (mai definitiu) als armaris... 

Blaumut, "Normal"