Per què em brollen només tristors
quan empaito les tecles nues
i el full verge de la pantalla
s’obre sense condicions?
Per què sento la salabror
de les llàgrimes vessades
pels ulls d’altres cors que es trenquen
en les pàgines dels records?
I se’m desfà el delit de viure
en versos dictats per tristors
que visc sense ser ben bé jo
qui en sent l’alè ben temible?
Potser dol saber-se feliç
en un món curull de trinxeres
on tots som naus a la deriva,
navegants de mars embravits...
Lluís Llach, "Astres"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada