Diu un refrany català "Qui dia passa, any empeny". I si ho diu la saviesa popular, bé li haurem de donar algun crèdit, no? Segur que aquest pensament ens és de gran ajuda quan veiem el camí abrupte o quan ens falten forces per emprendre certs propòsits. Certament, pot ser una bona màxima per ajudar-nos a avançar si el camí se'ns fa feixuc, o quan els objectius se'ns escapen, o si el final d'alguna etapa que voldríem haver superat no acaba d'arribar. Marcar objectius a curt termini, viure el dia a dia, gaudir de petites metes abastables i reconfortar-nos en veure que, passet a passet, anem fent camí. D'aquesta manera, sense la pressió dels propòsits magnànims o dels somnis desmesurats, moltes vegades fem més camí i patim menys.
Però instal·lar-nos en el confort, agombolar-nos en l'anar fent i renunciar a aspiracions una mica més vastes deixa poc lloc a la il·lusió. I tots necessitem, també, alimentar les nostres il·lusions amb propòsits una mica descarats; i somniar, si més no, que podem abastar la lluna. I ficar-la, per què no, en un cove. D'il·lusions, també es viu!
Ara que sóc a mig gener i ja he superat l'empatx de torrons, de festes i de fenòmens que no vénen al cas -amb família de per mig, o sense- he fet repàs dels propòsits que em vaig fer pel nou any. I, sabeu què? M'hi reafirmo: la meva determinació per aquest any és, justament, no fer-me propòsits, sinó complir-los.I gaudir de la vida. Pot semblar contradictori, però és que ningú no ha dit que conciliar el carpe diem amb un cert grau d'agombolament, diguem-ne, actiu sigui fàcil. Però bé hem de tenir algun horitzó, no?
I que la música ens hi acompanyi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada